Don Joan

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Sergi Pompermayer, David Selvas
Traducció:
Cristina Genebat
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Maria Armengo
Il·luminació:
Mingo Albir
So:
Mar Orfila
Vídeo:
Mar Orfila
Assesoria de moviment:
Núria Legarda
Ajudantia de direcció:
Sandra Monclús
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, La Brutal
Intèrprets:
Anna Azcona, Javier Beltran, Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat, Julio Manrique, Lluís Marco, Manel Sans
Companyia:
Cia. Bratislava
Direcció:
Mònica Bofill
Sinopsi:

Julio Manrique es posa a la pell del personatge més seductor de la història del teatre.

David Selvas dirigeix una adaptació actualitzada del personatge més llibertí, infidel, seductor, hipòcrita i vividor de la literatura universal. Una revisió contemporània de la figura de Don Joan, un dels mites indiscutibles de la modernitat europea.

Crítica: Don Joan

20/03/2016

Valenta adaptació amb algun salt de codi poc entenedor

per Jordi Bordes

Val. Objectiu: Atacar Don Joan des del món d'avui. Sí, Julio Manrique saluda amb un personatge seductor, per servir una bona comèdia. Va molt bé que les seves tres víctimes puguin semblar, aparentment febles, però s'acabin revelant membres d'un exèrcit diabòlic que l'empenyen a l'error. Potser el problema és que, en el gir de comèdia amable i un punt cínica a drama que pretén denunciar tant la hipocresia com l'egolatria, el públic es perd un punt. Ja no corresponen les rèpliques còmiques però algun comportament dels personatges (encara en la retina de la comèdia) confonen l'espectador. 

Per últim, si s'ha volgut adaptar per treure la jugada política de Molière amb referència a pecat, càstig i Déu, la nova versió no se n'espulsa prou les puces. El que havia de sr el més trencador acaba sonant al més moralitzant, probablement ben lluny del que es pretenia en l'adaptació. 

És intel·ligent i ben trobat, la construcció de l'espai en què s'instal·la la peça, així com dels personatges i fins i tot la trama que va girant com un mitjó perquè el caçador acabi sent caçat. És una adaptació més interessant que L'avar, també de Molière aquests dies en cartell, perquè procura apropar-ho i trobar la part dramàtica del perosnatge central. Molière, en realitat, haguçes volgut ser profund com altres Racine però no se'n sortia mai (bona tesi va ser La Bête, TNC, 2012). Tot i això, en la descripció dels protagonistes es pot destil·lar, encertadament, un punt fosc que ajudi a interprel·lar l'espectador i li doni una volta a una peça que podria ser, únicament, d'entreteniment.

Trivial