Don Joan

informació obra



Dramatúrgia:
Sergi Pompermayer, David Selvas
Traducció:
Cristina Genebat
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Maria Armengo
Il·luminació:
Mingo Albir
So:
Mar Orfila
Vídeo:
Mar Orfila
Assesor de moviment:
Núria Legarda
Ajudant de direcció:
Sandra Monclús
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, La Brutal
Intèrprets:
Anna Azcona, Javier Beltran, Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat, Julio Manrique, Lluís Marco, Manel Sans
Companyia:
Cia. Bratislava
Direcció:
Mònica Bofill
Sinopsi:

Julio Manrique es posa a la pell del personatge més seductor de la història del teatre.

David Selvas dirigeix una adaptació actualitzada del personatge més llibertí, infidel, seductor, hipòcrita i vividor de la literatura universal. Una revisió contemporània de la figura de Don Joan, un dels mites indiscutibles de la modernitat europea.

Crítica: Don Joan

22/03/2016

David Selvas condemna Don Joan amb severitat, dins un espectacle a estones brillant, i a estones massa infernal

per Ramon Oliver

Som al gran saló restaurant d’un d’aquests hotels més o menys estrellats que oculten sota una capa de falsa elegància “standard” la seva evident mediocritat. Un hotel d’aquests en què el fil musical es confon amb les converses dels clients, mentre un pianista comprensiblement mandrós assaja amb certa desgana les melodies que deixaran anar les tecles del seu piano quan arribi l’hora del dinar . I aquí, en aquest espai brillantment dissenyat per Max Graenzel, ens hi trobem ja donant voltes entre unes taules acupades ara pels espectadors  el criat del antiheroi d’aquesta història. Què és també un dels criats més cèlebres i amb més protagonisme de la història del teatre: el fidel Sganarelle que , malgrat sentir declarada repugnància per les malifetes del seu amo, no es pot separar d’ell en cap moment. I que, a l’obra original de Molière de la qual ha sortit, sovint fa riure amb les seves observacions, mentre no deixa mai d’actuar com la veu de la consciència de Don Joan. O per ser més exactes, no deixa mai d’intentar actuar així, perquè la veritat és que l’etern seductor, no està per a romanços atabaladors , ni sembla massa obert als remordiments de consciència.

Com a l’obra original, Sganarelle es presenta davant nostra elogiant les virtuts del  tabac;   en aquest cas concret , després de demanar-li cigarreta i foc a algun dels clients/espectadors de l’hotel. I la forma com David Selvas dirigeix aquest tram inicial interpretat pel sempre excel·lent Manel Sans, ja ens dóna més informació del que pugui semblar sobre la forma com es desenvoluparà tot l’espectacle . Sganarelle, ha perdut aquí el punt de comicitat amb el qual acostuma a presentar-se, i n’ha guanyat un de seriositat  . La seva funció moralista, sembla més evident que mai. I la seva forma de barrejar-se entre el mateix públic i adreçar-se cara a cara a ell, busca clarament la mena d’empatía que Don Joan, no podrà obtenir mai de nosaltres. Fixem-nos, per exemple , en aquell fragment de l’obra en el qual Sganarelle fa escarafalls perquè el seu amo ha decidit que, per tal de sobreviure en un món que es regeix pel constant us d’una hipocresia que Don Joan afirma  detestar  , no li queda altra que adoptar ell mateix una actitud hipòcrita. El criat, creu llavors que l’amo  ha sobrepassat ja tots el límits: només faltava que també es convertís en hipòcrita ! Però per contra,  el muntatge de Selvas difumina les contradiccions un xic hipòcrites d’aquest criat que pot passar en un mateix moment de mostrar-se extremadament sever amb el seu amo, a donar-li tota la raó , per tal d’evitar-se així ser objecte d’una dura amonestació ( o d’un clatellot )  , i de veure com perilla el seu lloc de treball.

El muntatge de Selvas disposa d’excel·lents intèrprets ( naturalment, Julio Manrique es fa seu el personatge de Don Joan amb tota facilitat) , un magnífic espai escènic, i una primera part en què la comèdia flueix ben a gust i sense entrebancs. Però ja aquesta primera part, està preparant el camí pel tram final: només cal veure en aquest sentit la forma com Ses Majestats The Rolling Stones s’escolen a l’hotelet recordant-nos la seva “Sympathy por the Devil”. Que és tant com recordar-nos com, encara que pugui guanyar-se la nostra simpatia amb els seus paranys, Don Joan no és altre cosa que un veritable dimoni frívol  sense capacitat de penediment que ha d’acabar allà on van acabar els dimonis quan li van voler plantar cara amb arrogància al seu creador. Arribats al punt infernal, es diria que el mateix espectacle es deixa arrossegar cap a l’infern del moralisme. Entre tanta amenaça de flama eterna, s’acaben diluint en excés els postulats d’aquest Don Joan que, en realitat, denuncia les arrels de la hipocresia com no ho fa cap altre personatge de l’obra. Que, reivindicant la seva aparentment banal persecució d’un estat de plaer permanent, no fa altra cosa que assenyalar els paranys de qui promet paradisos a canvi de constant repressió. Que, en contra de les aparences, és més conscient del que sembla sobre la fragilitat d’una vida que per ell, acaba inevitablement amb la mort física: fins i tot quant els pitjors fantasmes semblen materialitzar-se davan d’ell, Don Joan es manté fidel a les seves posicions. I que – no ens enganyem- fa que les seves víctimes caiguin en paranys que potser no ho són del tot, perquè potser responen a la força dels seus propis desitjos . Entre la fumarada d’un malson infernal que de vegades té el ranci ambient propi d’un puti club de carretera, Don Joan s’enfronta a ell mateix ( i aquí, caldria revisar una màscara poc afortunada que no encerta a transmetre aquesta dualitat). Però l’enfrontament, acaba rebaixant notablement la força d’un espectacle que quan més sever i transcendent vol semblar ,és quan sembla més intranscendent.


Trivial