Som al gran saló restaurant d’un d’aquests hotels més o menys estrellats
que oculten sota una capa de falsa elegància “standard” la seva evident
mediocritat. Un hotel d’aquests en què el fil musical es confon amb les
converses dels clients, mentre un pianista comprensiblement mandrós assaja amb
certa desgana les melodies que deixaran anar les tecles del seu piano quan
arribi l’hora del dinar . I aquí, en aquest espai brillantment dissenyat per
Max Graenzel, ens hi trobem ja donant voltes entre unes taules acupades ara pels espectadors el criat del antiheroi
d’aquesta història. Què és també un dels criats més cèlebres i amb més
protagonisme de la història del teatre: el fidel Sganarelle que , malgrat
sentir declarada repugnància per les malifetes del seu amo, no es pot separar
d’ell en cap moment. I que, a l’obra original de Molière de la qual ha sortit,
sovint fa riure amb les seves observacions, mentre no deixa mai d’actuar com la
veu de la consciència de Don Joan. O per ser més exactes, no deixa mai d’intentar
actuar així, perquè la veritat és que l’etern seductor, no està per a romanços
atabaladors , ni sembla massa obert als remordiments de consciència.
Com a l’obra original, Sganarelle es presenta
davant nostra elogiant les virtuts del
tabac; en aquest cas concret , després de demanar-li
cigarreta i foc a algun dels clients/espectadors de l’hotel. I la forma com
David Selvas dirigeix aquest tram inicial interpretat pel sempre excel·lent
Manel Sans, ja ens dóna més informació del que pugui semblar sobre la forma com
es desenvoluparà tot l’espectacle . Sganarelle, ha perdut aquí el punt de
comicitat amb el qual acostuma a presentar-se, i n’ha guanyat un de seriositat . La seva funció moralista, sembla més evident
que mai. I la seva forma de barrejar-se entre el mateix públic i adreçar-se
cara a cara a ell, busca clarament la mena d’empatía que Don Joan, no podrà
obtenir mai de nosaltres. Fixem-nos, per exemple , en aquell fragment de l’obra
en el qual Sganarelle fa escarafalls perquè el seu amo ha decidit que, per tal
de sobreviure en un món que es regeix pel constant us d’una hipocresia que Don
Joan afirma detestar , no li queda altra que adoptar ell mateix
una actitud hipòcrita. El criat, creu llavors que l’amo ha sobrepassat ja tots el límits: només faltava
que també es convertís en hipòcrita ! Però per contra, el muntatge de Selvas difumina les
contradiccions un xic hipòcrites d’aquest criat que pot passar en un mateix
moment de mostrar-se extremadament sever amb el seu amo, a donar-li tota la raó
, per tal d’evitar-se així ser objecte d’una dura amonestació ( o d’un
clatellot ) , i de veure com perilla el
seu lloc de treball.
El muntatge de Selvas disposa d’excel·lents
intèrprets ( naturalment, Julio Manrique es fa seu el personatge de Don Joan
amb tota facilitat) , un magnífic espai escènic, i una primera part en què la
comèdia flueix ben a gust i sense entrebancs. Però ja aquesta primera part,
està preparant el camí pel tram final: només cal veure en aquest sentit la
forma com Ses Majestats The Rolling Stones s’escolen a l’hotelet recordant-nos
la seva “Sympathy por the Devil”. Que és tant com recordar-nos com, encara que
pugui guanyar-se la nostra simpatia amb els seus paranys, Don Joan no és altre
cosa que un veritable dimoni frívol
sense capacitat de penediment que ha d’acabar allà on van acabar els
dimonis quan li van voler plantar cara amb arrogància al seu creador. Arribats
al punt infernal, es diria que el mateix espectacle es deixa arrossegar cap a
l’infern del moralisme. Entre tanta amenaça de flama eterna, s’acaben diluint
en excés els postulats d’aquest Don Joan que, en realitat, denuncia les arrels
de la hipocresia com no ho fa cap altre personatge de l’obra. Que, reivindicant
la seva aparentment banal persecució d’un estat de plaer permanent, no fa altra
cosa que assenyalar els paranys de qui promet paradisos a canvi de constant
repressió. Que, en contra de les aparences, és més conscient del que sembla
sobre la fragilitat d’una vida que per ell, acaba inevitablement amb la mort
física: fins i tot quant els pitjors fantasmes semblen materialitzar-se davan
d’ell, Don Joan es manté fidel a les seves posicions. I que – no ens enganyem-
fa que les seves víctimes caiguin en paranys que potser no ho són del tot,
perquè potser responen a la força dels seus propis desitjos . Entre la fumarada
d’un malson infernal que de vegades té el ranci ambient propi d’un puti club de
carretera, Don Joan s’enfronta a ell mateix ( i aquí, caldria revisar una
màscara poc afortunada que no encerta a transmetre aquesta dualitat). Però
l’enfrontament, acaba rebaixant notablement la força d’un espectacle que quan
més sever i transcendent vol semblar ,és quan sembla més intranscendent.
