José Carlos Martínez ha sigut la persona que
ha fet possible que la Compañía Nacional de Danza tornés a oferir versions senceres
de ballets de repertori, cosa que no succeïa des de l’any 1989 en l’època en
què la companyia era dirigida per la gran dama del ballet, Maya Plisetskaia.
Després vindrien els temps de Nacho Duato que va convertir al grup en una
companyia d’autor, i, posteriorment, la incorporació, l’any 2011, de José
Carlos Martínez que va dissenyar una programació amb obres de coreògrafs diversos
a base de llenguatges contemporanis i neoclàssics. Això fins ara, que ha
decidit posar en escena en un format complet una obra de ballet de repertori.
José Carlos Martínez venia amb l’estatus de ballarí estrella del Ballet de l’Òpera de París, santuari d’espectaculars
produccions on els recursos econòmics és fan més que notoris. És evident que la
Compañía Nacional de Danza està a l’antípoda de la companyia francesa, i més en
temps que la crisi castiga, i per aquest
motiu ja és d’aplaudir la imaginació i la intel·ligència que ha fet servir Martínez
per aixecar una producció digna i dinàmica.
Inspirat en les versions de Marius Petipa i
Alexander Gorki, Martínez ha dotat a la producció d’un aire més espanyol emfatitzant
la part folklòrica que esdevé en els moments més reeixits, com és el cas de la
jota, bolero i fandango, aquests dos últims coreografies de Mayte Chico, ballarina
de la companyia d’Antonio Gades.
El coreògraf murcià ha reestructurat passos
per donar ritme a escenes i al muntatge
en general que es presenta dividit en tres actes en els quals tenen lloc diverses
accions com, per exemple, la història d’amor
entre Basilio i Quiteria i el rebuig d’aquesta del pretendent Camacho. La
narració, que té un final feliç, ens introdueix també en el món dels somnis de
Don Quixot, de la seva estimada Dulcinea i de les dríades, unes criatures
oníriques.
La CND aconsegueix el seu millor nivell en el
primer i tercer acte, es a dir on intervenen personatges d’un poble de Castella, es veuen escenes de taverna, una desfilada de
toreros, i molt especialment en la interpretació de danses populars que inunden
l’escena de bon ritme i colorit, aquest gràcies
en gran part al vestuari dissenyat per
Carmen Granell.
Malgrat l’escena primera del segon acte en què
apareix un campament de gitanos, rols ben interpretats pels ballarins, la segona part, situada en la denominació de ballet blanc, és on la companyia es mostra més fluixa pel
fet de no aconseguir transmetre el món d’uns éssers eteris: el del “regne
de les dríades”. La falta d’una execució
vaporosa i poc precisa així com la manca
d’estil en el braceig, contribueix que el fragment resulti fluix, si bé cal
destacar la interpretació de Lucie Barthèlèmhy en el rol de Dulcinea i la de
Cupido, a càrrec de Giulia Paris.
Pel que fa als papers principals, Haruhi Otani,
com Quiteria, demostra ser una ballarina amb una gran tècnica, espectacular i
segura en els girs i equilibris, si bé no
acaba de donar al personatge l’expressivitat i la passió que requereix. Per la seva part Aitor Arrieta, amb una
presència física a la qual li falta contundència per fer més creïble el
personatge de Basilio, es mostra com un
notable ballarí tècnic.
Uns rols que han estat ben defensat són els
interpretats per: d’Anthony Pina com cap dels gitanos; Moisés Martin Cintas com torero Espasa i Aida
Badia com, Mercedes, la seva amant. L’orquestra
Simfònica Sant Cugat dirigida per Manuel Coves va està convincent en l’execució,
malgrat alguna petita relliscada en els instruments de vent, de la partitura de Ludwig Minkus.
