Don Quijote. CND

informació obra



Coreografia:
Marius Petipa, Alexander Gorski, Mayte Chico
Músics:
Orquestra Simfònica Sant Cugat, Josep Ferré, director titular, Ludwig Minkus, Manuel Coves
Escenografia:
Raúl García Guerrero
Caracterització:
Lou Valérie Dubuis
Il·luminació:
Nicolás Fischtel (A.A.I.)
Autor:
Toni Jodar, Helena Tornero
Sinopsi:

Ballet clàssic en tres actes. El Don Quixot de Marius Petipa era, juntament amb El llac dels cignes,un dels ballets més populars a Rússia, on va ser creat el 1869, sobreuna partitura de Ludwig Minkus. Aquesta obra, plena de color, trencava amb l’univers de les criatures sobrenaturals o etèries dels ballets clàssics del XIX, posant en escena la gent del poble. El llibret està basat en un episodi del segon volum de Don Quixot (XXI: “Donde se prosiguen las bodas de Camacho y otros gustosos sucesos…”) i l’acció se centra més en els tumultuosos amors de Quiteria i Basilio que en les pròpies aventures de Don Quixot i Sancho. A Don Quijote Suite (que inclou diversos extractes del primer i el quart acte original), Martínez centra encara més l’acció en els personatges Quiteria i Basilio, utilitzant el cos de ballet per donar més dinamisme a aquest gran clàssic atemporal.

Crítica: Don Quijote. CND

29/05/2016

Una versió digna

per Montse Otzet

José Carlos Martínez ha sigut la persona que ha fet possible que la Compañía Nacional de Danza tornés a oferir versions senceres de ballets de repertori, cosa que no succeïa des de l’any 1989 en l’època en què la companyia era dirigida per la gran dama del ballet, Maya Plisetskaia. Després vindrien els temps de Nacho Duato que va convertir al grup en una companyia d’autor, i, posteriorment, la incorporació, l’any 2011, de José Carlos Martínez que va dissenyar una programació amb obres de coreògrafs diversos a base de llenguatges contemporanis i neoclàssics. Això fins ara, que ha decidit posar en  escena  en un format complet  una obra de ballet de repertori.

José Carlos Martínez venia amb l’estatus de ballarí estrella del Ballet de l’Òpera de París, santuari d’espectaculars produccions on els recursos econòmics és fan més que notoris. És evident que la Compañía Nacional de Danza està a l’antípoda de la companyia francesa, i més en temps que la crisi castiga,  i per aquest motiu ja és d’aplaudir la imaginació i la intel·ligència que ha fet servir Martínez per aixecar una producció digna i dinàmica.

Inspirat en les versions de Marius Petipa i Alexander Gorki, Martínez ha dotat a la producció d’un aire més espanyol emfatitzant la part folklòrica que esdevé en els moments més reeixits, com és el cas de la jota, bolero i fandango, aquests dos últims coreografies de Mayte Chico, ballarina de la companyia d’Antonio Gades.

El coreògraf murcià ha reestructurat passos per donar ritme a escenes i  al muntatge en general que es presenta dividit en tres actes en els quals tenen lloc diverses accions com, per exemple,  la història d’amor entre Basilio i Quiteria i el rebuig d’aquesta del pretendent Camacho. La narració, que té un final feliç, ens introdueix també en el món dels somnis de Don Quixot, de la seva estimada Dulcinea i de les dríades, unes criatures oníriques.

La CND aconsegueix el seu millor nivell en el primer i tercer acte, es a dir on intervenen personatges d’un poble de Castella,  es veuen escenes de taverna, una desfilada de toreros, i molt especialment en la interpretació de danses populars que inunden l’escena de bon ritme i colorit, aquest  gràcies en gran part al vestuari dissenyat  per Carmen Granell.  

Malgrat l’escena primera del segon acte en què apareix un campament de gitanos, rols ben interpretats pels ballarins,  la segona part, situada en la denominació de ballet blanc,  és on la companyia es mostra més fluixa pel fet de no aconseguir transmetre el món d’uns éssers eteris:  el del  “regne de les dríades”.  La falta d’una execució vaporosa i poc precisa així com la manca  d’estil en el braceig, contribueix  que el fragment resulti fluix, si bé cal destacar la interpretació de Lucie Barthèlèmhy en el rol de Dulcinea i la de Cupido, a càrrec de Giulia Paris.

Pel que fa als papers principals, Haruhi Otani, com Quiteria, demostra ser una ballarina amb una gran tècnica, espectacular i segura en els girs i equilibris,  si bé no acaba de donar al personatge l’expressivitat i la passió que requereix.  Per la seva part Aitor Arrieta, amb una presència física a la qual li falta contundència per fer més creïble el personatge de Basilio,  es mostra com un notable ballarí tècnic.

Uns rols que han estat ben defensat són els interpretats per: d’Anthony Pina com cap dels gitanos;  Moisés Martin Cintas com torero Espasa i Aida Badia com, Mercedes,  la seva amant. L’orquestra Simfònica Sant Cugat dirigida per Manuel Coves va està convincent en l’execució, malgrat alguna petita relliscada en els instruments de vent,  de la partitura de Ludwig Minkus.