Sembla que la companyia Moveo ha decidit fer un gir en les seves produccions. O, si més no, de manera provisional. Ens han demostrat sobradament, amb “Tu vas tomber!” i molt especialment amb “Conseqüències”, el control que tenen sobre l’espai i el llenguatge de moviment que defensen. També de com arriben a ser capaços de compondre una narrativa basada en l’intercanvi del cos, que és al capdavall la seva principal especialitat: la recepció i caiguda conjunta, com a element central de la impactant fisicalitat que els ha valgut tants reconeixements i l’aplaudiment entusiasta del públic. I s’han llençat a la teatralitat.
Qualsevol canvi és un risc. És curiós com tot sovint esperem una i una altra vegada la mateixa cosa d’una companyia de dansa o de teatre físic. Anhelem una nova proposta, però igual un dia haurem de reflexionar si no ho fem des d’una mirada conservadora: “perquè treballen així, ho fan d’aquesta manera i podràs veure-hi això”. Doncs bé: els primers minuts de l’espectacle ja donen bona notícia d’aquest gir. De fet, s’esperen aquelles tombarelles, equilibris i figures impossibles que volem veure, i sembla que mai no arriben...
No és ben bé així, naturalment: arriben. I multiplicades per l’excel·lència de què fan gala. Però reclamen el seu temps per explicar una història senzilla, la de les limitacions que patim de vegades quan volem fer una cosa, però no ens atrevim. Tot plegat mentre juguen amb la paraula i una banda sonora entretallada, de records potser, de memòria incrustada en el cos des del qual sempre estem en alerta. Una vigilància que ens permet protegir-nos de fer-nos mal, efectivament. I la companyia d’això en sap molt i molt. Però que desbocada ens podria immobilitzar.
La conclusió és doble: a “Echoes” realcen el seu propi risc. Perquè podria semblar una evidència, o justament perquè fan tan fàcil allò que és impossible, que és important recordar-nos la gosadia intrèpida que significa treballar aquest llenguatge al carrer. Opten per compartir aquesta idea amb el seu públic perquè acabi sent un esforç comprensiu. I, alhora, reclamen la llibertat suficient perquè la creativitat no quedi encasellada en clixés o estils determinats i estiguem sempre a l’espera d’alguna cosa nova cada cop que ens atansem a compartir amb ells l’estona.
El públic ho ha entès, em sembla. Celebra que també cantin o facin servir breus textos per explicar coses. Evidentment que gaudeix amb les cabrioles incansables que fan, la companyonia i el bon fer dels intèrprets. Però sobretot descobreix que hi ha mil maneres de crear. Què més podem demanar?
JORDI SORA i DOMENJÓ
