La necessitat de saber la veritat, l’impossible control absolut del destí i la recerca del seu propi origen componen la història d’un home que, mentre investiga un crim, descobreix que ell és l’assassí del seu pare i l’amant de la seva mare, i posa en qüestió els límits i les possibilitats de l’enteniment humà.
“Que el meu destí segueixi el seu curs. Vagi allà on vagi.”
Èdip descobrirà que la seva grandesa tenia els peus de misèria. Que la seva història és la de l’home que ho era tot i en realitat era menys que res. La història de l’home que, per salvar la ciutat, es va enfonsar ell mateix. La història de l’home que, quan descobreix la veritat, decideix no tornar a veure la llum.
Alfredo Sanzol
Alfredo Sanzol ha resolt de la manera més austera la posada en escena, amb els actors asseguts en una taula allargada. Estan apretats i poques vegades s’aixequen en un espai que dóna molt aire per tot arreu. Aquesta contradicció dóna un focus molt ben trobat que permet concentrar l’espectador en una trama servida amb emoció però sense excessos. El cor el composen només dues veus. El to de la versió és volgudament arcaic però permet trobar instants en què l’emoció que genera Iocasta i Èdip responen a l’ensurt de descobrir-se en un error, també en aquest segle XXI. Al darrere, un focus verd mostra com el déu Apolo comprova l’execució del seu pla.
És un exercici estilístic que serà fructífer en la carrera de Sanzol. Una autoexigència (ha hagut de renunciar a la seva forma de crear a partir de les troballes i de l’assaig), la de ser fidel a un mite, que resol amb ofici. Amb claredat i aconseguint una humanitat que aproxima la tragèdia al dia d’avui.