Posem-nos a especular: us imagineu, assistir a una representació d’ “El problemàtic regnat i la lamentable mort d’Eduard II, rei d’Anglaterra, amb la tràgica caiguda de l’orgullós Mortimer” (sí; aquest és el títol sencer de l’obra ) , en la qual William Shakespeare, formés part del repartiment? Doncs hi cap la possibilitat que aquesta especulació , hagués sigut un fet real. Tot i que ha estat impossible determinar amb precisió quan es va representar per primer cop aquest títol fonamental del teatre isabelí , en principi es considera que la peça es va poder veure per primera vegada en públic entre el 1587 i el 1592. I tal i com indica la primera impressió del text (que va ser publicat el 1594, l’any posterior a la mort del seu autor), la companyia encarregada d’aquelles primeres representacions, va ser la Pembroke’s Men, de la qual, segons sembla, ben bé podria haver format part Shakespeare, abans de convertir-se ell mateix en la nova “gran estrella” escènica del moment... i venir a ocupar (superant-lo amb escreix en popularitat, això sí) el lloc que , en gran mesura, abans ocupava aquest personatge fascinant i ple també ell d’enigmes que va ser Christopher Marlowe. Els vincles reals o imaginaris entre Marlowe ( que va morir apunyalat després d’una fosca disputa ;una de les moltes que va tenir al llarg dels seus turbulents vint-i-nou anys d’existència) i el gran Willy, sempre han estat objecte d’especulacions , i fins i tot, d’alguna que altra teoria conspirativa amb trames d’espionatge de per mig . I malgrat tot, el teatre de Marlowe segueix sent notablement desconegut a casa nostra. Ja posats, seria d’agrair que algú recuperés ( tot just sortir de “Joc de Trons”, Kit Harrigton el va interpretar al West End) el seu desbordant i delirant “Doctor Faustus”, tan radicalment diferent a aquell altre monumental “Faust” que Goethe va escriure segles més tard .
“Eduard II”, ha tingut una mica (només una mica) més de sort. Tot i que sigui una llàstima no poder disposar de cap enregistrament del llegendari muntatge de l’obra amb direcció de Lluís Pasqual i escenografia de Fabià Puigserver que Josep Maria Flotats, Lluís Homar i Anna Lizaran van protagonitzar al Teatre Lliure el 1978, l’elecció del text va suposar al seu moment tota una declaració d’intencions. I la imprescindible pel·lícula dirigida el 1991 per Derek Jarman, continua sent una hipnòtica obra seminal de la cinematografia queer .D’altra banda, l’any 2014 la companyia Parking Shakespeare va oferir al Tantarantana una (irregular) versió del text dirigida per Roberto Romei. I molt més recentment, l’extraordinari compositor George Benjamin , el molt notable dramaturg Martin Crimp i la gran directora Katie Mitchell, van partir lliurament de l’obra de Marlowe a l’hora de crear “Lessons in Love and Violence”, una òpera magistral que la passada temporada va formar part de la programació del Liceu, i de la qual n’existeix un enregistrament fet al festival Aix-en-Provence totalment recomanable.
Tornant a la pel·lícula de Jarman: Moreno Bernardi explica com, després de l’impacte que li havia produït el seu visionat, es va plantejar que algun dia, ell també podria donar-li forma al seu propi Eduard II. I aquest dia, ja ha arribat. Després del seu magnífic díptic dedicat al Koltès de “La nit just abans dels boscos”, i després d’haver-nos ficat dins del blanc manicomi privat de color en el qual ens esperava el Van Gogh de la també excel·lent obra de Massini “L’olor eixordadora del blanc”, Bernardi ens introdueix aquest cop a la cort d’aquest rei Eduard que només te ulls pel seu estimat favorit, el cada dia més poderós ( i més odiat per la resta de cortesans) Piers Gaveston. De fet, Marlowe va tenir la gosadia d’iniciar el seu text amb un monòleg de Gaveston que és ja tota una declaració d’amor no exempt d’ambició, i que situa el desig ( un desig clarament homosexual) en el centre del drama. Tot i que la transgressió sexual , no sigui ni de lluny l’únic detonant de la tragèdia , i , de fet, potser no sigui tampoc el seu principal detonant. Els nobles cortesans , la reina i la més alta representació de l’església ,es senten especialment enfurismats pel fet que l’arrogant jove que tant de poder ha adquirit, tingui uns orígens socials ben humils que no li donen dret a exhibir tanta arrogància. I d’altra banda, no cal ser cap cortesà més o menys classista, per reconèixer que la passió del rei s’ha traduït en un malbaratament constant dels recursos econòmics de la corona , i una desatenció també constant dels assumptes del regne necessitats de bon govern: el rei i el seu favorit, han fet de l’amor i la festa la seva principal ocupació, i així, no hi ha forma que el regne, pugui tirar cap en davant, i pugui escapar de l’ambiciosa crueltat de la resta de pretendents de la corona . Marlowe està lluny de voler oferir-nos una visió idealitzada del monarca i del seu favorit, i de presentar-los com a simples màrtirs de la violenta repressió de la qual serà objecte el seu vincle amorós. I alhora, no se n’està tampoc en cap moment d’assenyalar fins a quin punt, aquest intent de repressió de la passió, alimenta per la seva banda el desgovern . Paradoxalment, aquest text fonamental del teatre amb temàtica gai de per mig escrit per un autor que havia estat denunciat per “practicar la sodomia” , ha estat també molt puntualment acusat d’homofòbia , per aquella mena d’acusadors incapaços de reconèixer que la complexitat contradictòria dels seus protagonistes constitueix precisament una de les grans qualitats de l’obra. Una obra que ( i aquest, era un tret comú del teatre isabelí), no se n’està tampoc mai de visualitzar la crueltat extrema amb la qual , som capaços d’actuar els humans. Decididament , els isabelins (Shakespeare inclòs) no apostaven per les teories “bonistes” tan en boga ara en segons quins sectors. I decididament també ,sabien que el seu públic, agraïa amb entusiasme la presència escènica de la crueltat. Quelcom que Bernardi incorpora alhora al muntatge, després de sotmetre-ho al rigor extrem i l’expressivitat extrema que caracteritzen les seves posades en escena.
Bernardi i el seu nucli fidel d’intèrprets ( començant per l’excel·lent David Menéndez ficat sota la pell del monarca) , es mostren disposats a explorar totes les possibilitats expressives que ofereixen tant el moviment del cos com l’emissió de la veu. I ens introdueixen un cop més en un ritual escènic que, per moments, pot evocar aquella mena de visceralitat total reclamada per Jerzy Grotowski, encara que , a diferència del polonès, ,Bernardi la guarneixi alhora amb projeccions que volen formar també part d’aquest tot . Bernardi, s’ha proposat buscar sempre aquella mena de realitat que no es manifesta mitjançant el naturalisme, sinó mitjançant la recerca de l’exercici interpretatiu extrem. La distorsió fa que s’arribi a la realitat defugint el realisme. I la distorsió, fa també que l’estructura narrativa diguem que més convencional, quedi substituïda pel relat psíquic que, alhora, eludeix la interpretació psicològica. El resultat, torna a ser una proposta de gran potència escènica , que requereix una complicitat per part de l’espectador tampoc gens convencional. Projeccions a banda, Bernardi en té prou amb una mena de taula mòbil dissenyada per Manel Rovira, per tal de suggerir-nos tots els espais físics i , especialment, tots els espais mentals, pels quals transiten aquests personatges i els seus desitjos. I allà on Jarman se’n servia d’un fantàstic tema de Cole Porter ( “Every Time We Say Goodbye, I die a Little”) per transmetre tot l’esquinçament que provoca la separació dels cossos i les ànimes derivada de l’exili o la mort, tirà mà de la “chanson” per tal de transmetre el mateix sentiment. Bernardi ( com passa també a l’òpera de Benjamin) li dona un especial relleu i una constant presència escènica a la desolada i desoladora figura del fill del rei, l’encarregat de venjar finalment l’assassinat del pare . Però aquesta venjança, en cap cas pot pal·liar l’abandó i la manipulació de la qual ha estat objecte per part dels seus reials pares. La seva forma d’acomiadar-se entonant el “Ne me quitte pas “ de Brel, constitueix també en aquest sentit una colpidora forma de tancar aquest tan notable muntatge, i d’assenyalar les víctimes emocionals que deixen al seu pas les tragèdies derivades de l’ambició de poder, i de la negació del desig .
