Diuen els Amics de les Arts que els hi agrada explicar, als seus discos, històries de tres minuts i mig: cada cançó és un món que es conjuguen, totes juntes, en un univers plasmat en un moment concret. Ara, Thomas Hauert fa un joc similar amb la coreografia (o les diferents peces de retalls) d'Efeu. La música al muntatge actual és cabdal perquè es construeix en capítols independents. La música dels sons dels ocells, per exemple, convida a una intimitat en un duet que s’enrosca entre ell, fins al punt de tancar els ulls i sentir com flueix l’energia. En canvi, els sons pop serveixen com a pòrtic i epíleg més festiu, en què es traspassa aquesta satisfacció del ball, quasi com si fos una dansa social, més que no pas artística, (tot i no sortir de la seva estructura coreogràfica). Hauert supera els límits. Per això, s’atreveixen a treballar fora del linòleum (a la penombra) i generar espectatives quan són dins de l’espai il·luminat que convoqui a projectar sensacions i històries als espectadors. Aquest àlbum d'emocions conjuga en l'interior de cada espectador i es planta diferent. Si hi ha moments d'extrema bellesa (que poden evocar a les escultures de marbre que respiren vida, des d'una expressió extrema, com les de Rodin o Bernini), tanbé hi ha moments per a gaudi del ball com el moviment que es plasma amb el Senza fine de Gino Paoli o Mercy mercy me, de Marvin Gaye.
El títol es refereix a l'heura, una vegetació de gran força ue s'exté per les parets i ajuda a aguantar murs, tot i que també pugu aixecar teulades amb un tron que s'arrapa i creix contínuament a molta velocitat. Per a Hauert, l'heura és una planta beneficiosa, que connecta la humanitat amb la Terra, un viatge completa el seu díptic anterior How to proceed i If only (1998 i 2000, respectivament) en què indagaven la creació des de la ràbia i, posteriorment, la vida com a ressignació, en un moviment interior fosc per a l'espectador. Ara, els moviments són amplis i en comptes de buscar el contacte potent, d'esclat, es conjuga amb l'equilibri. Com l'heura, la planta se subjecta n una extensió vertical i també l'ajuda acompactar-se. Des d'un moviment variant, que fuig de la verticalitat i busca punts d'inclinació dels cossos buscant el límit del centre de gravetat s'acoblen i s'equilibren els uns amb els altres.
La companyia Zoo es va fundar el 1998 i es caracteritza per comptar amb una companyia estable des de fa anys. Això fa que alguns ballarins, com el mateix Hauert superen els 50 anys. Aquesta estabilitat permet una gran confiança i que entenguin molt bé el joc col·lectiu que es crea entre ells en directe. En realitat, un cop respectats els codis (les normes de moviment) l’obra creix amb la improvisació. De fet, sovint canvien els intèrprets en cada peça el que fa impossible provar de memoritzar i arrodonir uns moviments, que no deixen de ser de molta tècnica i de recerca de l’equilibri.
Cada cançó és un tema sense lletra, és una invitació a una porta d'un pis diferent. En aquest edifici coreogràfica Zoo convida a què el públic entri en els seus instants d'incertesa, de vulnerabilitst i trobi emocions que el reconfortin. És un àlbum que remet a referents a partir de les relacions que s'estableixen entre els ballarins (sempre diferents) i que pot ensenyar una connexió intergeneracional fins al Voldemort de Harry Potter en el darrer capítol de la saga que acaba sent expulsat del regne màgic, ofegat per la seva ambició. És magnètic i també demana la predisposició del públic a seguir-ho amb ment oberta i ganes de construir un àlbum de records i referencies a partir d'aquest particular LP de coreografies.
