eGo

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Marc Angelet
Direcció:
Marc Angelet
Intèrprets:
Nadina Campàs, Oriol Casals, Xavi Francès, Pablo Lammers
Ajudantia de direcció:
Artur Rodríguez
Escenografia:
Elisenda Pérez
Vestuari:
Iztok Hrga
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés
Producció:
FlyHard Produccions S.L.
Sinopsi:

Ets bo. Només has tingut mala sort.
Ets de puta mare. Només t’ha faltat una mica d’empenta.
Saps que aquella feina havia de ser teva. Que la cambrera que et va mirar dues vegades, hauria d’estar als teus braços. Que aquella idea era genial. Ho saps, oi?
Ara, només et cal donar la primera passa, bip. I després la segona, bip. I després la tercera i la quarta. No necessites pensar, no necessites decidir.
Només necessites seguir les instruccions .
Només necessites ser tu mateix.
Només necessites ego.

Crítica: eGo

04/11/2014

Una aplicació et resol la vida... o no

per Josep Maria Viaplana

Els text del Marc Angelet, ens proposa una trama de novel·la negra: Un inspector arquetípic, que acaba de separar-se de la seva dona (el detall, a més de molt comú en el gènere, es veu posteriorment que té molta importància), investiga el suïcidi, aparentment inexplicable, d’un programador d’aplicacions mòbils. Els testimonis, la noia que viu amb ell i el seu soci a la petita empresa, situada en un garatge en homenatge a Microsoft, Apple i altres empreses del sector.

De fet, tota la trama (és millor no descobrir-la, per no desvetllar alguns elements sorprenents, tot i que és necessari dir de què va) ens sembla una mica un artifici teatral, ben muntat, certament, però que no acaba d’aprofitar els fronts que obre. Diríem que va de les aplicacions informàtiques, i d’aquestes andròmines electròniques sense les quals no podem explicar la nostra vida actual. També sembla parlar de la fatalitat, i de com aquests petits aparells poden arribar a dominar la nostra vida. Però en realitat ens parla de la facilitat que li donem a elements externs, sovint persones, mitjans de comunicació, però també gurús i aplicacions informàtiques, de decidir per nosaltres. Sabeu quanta gent llegeix l’horòscop dels diaris i revistes? Doncs això. Ens mostra que és més fàcil fer el que ens diuen, o allò que interpretem com el nostre destí, que pensar i decidir per nosaltres mateixos. Cal dir, en el seu favor, que està força ben interpretada i dirigida, amb recursos teatrals notables, com ara el flashback i sobretot, la simultaneïtat de passat i present, amb la figura del protagonista suïcida, que hi és gairebé en tot moment, però només visible pels personatges que reviuen el passat, i no pels del present. Tot i això, el que potser és més millorable del conjunt de l’obra és que relega totes aquestes reflexions a ser unes anècdotes que mouen els fils de la trama, que passa a ser la protagonista, i que té menys interès, per a mi, que la reflexió sobre la naturalesa humana i el paper que poden tenir en el futur aquests ‘esclaus cibernètics’ que poden fàcilment passar a ser els nostres amos. Et venen al cap pel·lícules com ‘Her‘  -bastant recent- i d’altres del gènere de la ciència ficció.