Ets bo. Només has tingut mala sort.
Ets de puta mare. Només t’ha faltat una mica d’empenta.
Saps que aquella feina havia de ser teva. Que la cambrera que et va mirar dues vegades, hauria d’estar als teus braços. Que aquella idea era genial. Ho saps, oi?
Ara, només et cal donar la primera passa, bip. I després la segona, bip. I després la tercera i la quarta. No necessites pensar, no necessites decidir.
Només necessites seguir les instruccions .
Només necessites ser tu mateix.
Només necessites ego.
Els text del Marc Angelet, ens proposa una trama de novel·la negra: Un inspector arquetípic, que acaba de separar-se de la seva dona (el detall, a més de molt comú en el gènere, es veu posteriorment que té molta importància), investiga el suïcidi, aparentment inexplicable, d’un programador d’aplicacions mòbils. Els testimonis, la noia que viu amb ell i el seu soci a la petita empresa, situada en un garatge en homenatge a Microsoft, Apple i altres empreses del sector.
De fet, tota la trama (és millor no descobrir-la, per no desvetllar
alguns elements sorprenents, tot i que és necessari dir de què va) ens
sembla una mica un artifici teatral, ben muntat, certament, però que no
acaba d’aprofitar els fronts que obre. Diríem que va de les aplicacions
informàtiques, i d’aquestes andròmines electròniques sense les quals no
podem explicar la nostra vida actual. També sembla parlar de la
fatalitat, i de com aquests petits aparells poden arribar a dominar la
nostra vida. Però en realitat ens parla de la facilitat que li donem a
elements externs, sovint persones, mitjans de comunicació, però també
gurús i aplicacions informàtiques, de decidir per nosaltres. Sabeu
quanta gent llegeix l’horòscop dels diaris i revistes? Doncs això. Ens
mostra que és més fàcil fer el que ens diuen, o allò que interpretem com
el nostre destí, que pensar i decidir per nosaltres mateixos. Cal dir,
en el seu favor, que està força ben interpretada i dirigida, amb
recursos teatrals notables, com ara el flashback i sobretot, la
simultaneïtat de passat i present, amb la figura del protagonista
suïcida, que hi és gairebé en tot moment, però només visible pels
personatges que reviuen el passat, i no pels del present. Tot i això, el
que potser és més millorable del conjunt de l’obra és que relega totes
aquestes reflexions a ser unes anècdotes que mouen els fils de la trama,
que passa a ser la protagonista, i que té menys interès, per a mi, que
la reflexió sobre la naturalesa humana i el paper que poden tenir en el
futur aquests ‘esclaus cibernètics’ que poden fàcilment passar a ser els
nostres amos. Et venen al cap pel·lícules com ‘Her‘ -bastant recent- i d’altres del gènere de la ciència ficció.