El carreró de les bruixes

Teatre | Familiar | Òpera

informació obra



Adaptació:
Toni Albà
Direcció:
Toni Albà, Neus Masó
Intèrprets:
Elena Martinell, Meritxell Yanes
Músics:
Faló Garcia, Carles Cors, Paco Viciana
Escenografia:
David Faüchs, Fanny Espinet
Vestuari:
Art Estudi
Il·luminació:
David Planas
Producció:
PocaCosa Teatre
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Han fet fora les Bruixes de tots els pobles de Catalunya i s’han instal·lat a El Carreró de les Bruixes de Cervera. A cada casa n’hi viu més d’una i totes i cadascuna d’elles té una història per explicar-nos. Però per poder-hi viure has de ser bruixa professional! La Bruixa Estruga arriba amb la intenció de passar les proves per poder-s’hi quedar, però té la mala sort d’arribar just el Gran dia! I per postres, a diferència de totes les altres, ella canta òpera. Com s’ho farà? Un espectacle amb òpera, teatre i humor.

Edat recomanada: a partir de 6 anys

Crítica: El carreró de les bruixes

15/03/2017

Treure brou de les llegendes de bruixes sense aprofitar tota la substància

per Jordi Bordes

PocaCosa Teatre ha tingut la vista de rescatar les llegendes d'algunes bruixes de Catalunya per fer una peça aparentment còmica, sense massa malícia. Són bruixes bones, de les que no fan por ni indaguen per les parts més fosques de la seva història. L'obra juga amb personatges i emplaçaments, com el mateix carreró de Cervera, però li dóna la forma que més li interessa. Al carreró cobert real, evidentment no hi ha la plaça que figuren aquestes cases de cartró que tant suggerents resulten. Els personatges passen a ser un recurs per a fer volar la imaginació i mirar d'emparentar les velles llegendes amb la tirada de Harry Potter (i les picades d'ullet: Aramis Fuster va estudiar a Howarts? per als pares). 

És enginyós  però, probablement, hagués pogut ser un cant a la diferència, al respecte pel coneixement mal vist per la religió i el Poder de l'època. Les remeieres es van convertir en bruixes a ulls de la Inquisició i ho van pagar en la mort, sovint, una possible subtrama que s'obvia i que podria donar tota una volada a aquesta peripècia divertida. De fet, l'aparició de la bruixa jove, que canta òpera (curiosa habilitat quan les més veteranes són amigues del hip hop), podria ajudar a visualitzar que les bruixes poden evolucionar i que es respecten entre elles. Però la seva raresa, que resoldrà el repte pendent de 500 anys enrere, no és gens destacat per la resta de la banda. 

L'espectacle pretén ser divertit i mostrar un petit llistat de les bruixes més conegudes del país. Però, més enllà de demostrar que hi va haver denúncia de bruixeria arreu de Catalunya (amb uns aquelarres que sembrarien el pànic pels més intransigents), es perd l'oportunitat de mostrar l'error d'aquestes condemnes. Llàstima, perquè la trama s'aguantaria amb quasi qualsevol altre personatge i triant les bruixes, es limita al paper de còmic tòpic, que no fa justícia a la història. El treball de les actrius té esperit i és constant. Saben connectar amb el públic i fer-los còmplices. Jugar amb la pausa i amb l'equívoc. Estirar l'esperpent per sorpendre (com el gat que miola dalt de la teulada) o la gallina que surt malparada.