El chico de la última fila

informació obra



Direcció:
Víctor Velasco
Autoria:
Juan Mayorga
Intèrprets:
Miguel Lago Casal, Óscar Nieto San José, Olaia Pazos, Carlos Morla, Sergi Marzá, Natalia Braceli
Sinopsi:

Germán és un professor de secundària a les mans del qual arriba la redacció d’un noi silenciós que s’asseu a l’última fila. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el xaval un vincle tan intens com perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten.

" “Confía en el lector, él completará”... Este es uno de los consejos que el personaje de Germán da a su alumno Claudio. Esa misma recomendación nos ha servido de guía durante el proceso de montaje: confiemos en el espectador, él completará (...). La complicidad establecida con el espectador, a través de ese procedimiento polisémico, ha supuesto uno de nuestros mayores retos (...). “Desde la última fila nadie te ve, pero tú los ves a todos.” La obra nos habla también de la curiosidad que genera la observación de los demás. Y sobre cómo los diferentes puntos de vista condicionan dicha observación (...).

De esta manera, el público puede observar las reacciones de cada personaje, no sólo en los momentos en los que está “en escena” sino en todo momento, sin estar dirigido más que por el transcurso de los acontecimientos y por su propia curiosidad. A mi juicio, el mayor placer que se puede sentir como espectador es el de ser cómplice de un código escénico determinado. Ojalá podamos compartir, aunque sólo sea un poco de esa complicidad con aquellos que ven la obra y que la conforman también, por qué no, a partir de su mirada." 

Victor Velasco.

Crítica: El chico de la última fila

13/03/2014

Recuperem un Mayorga de moltes capes: clar i complex segons es vulgui llegir

per Jordi Bordes

Felicitats. Aquesta producció sembla feta a mida del text de Mayorga. Perquè potser alguns personatges (principalment, el pare o els dos nois) no sabrien afrontar altres personatges però aquests s'amotllen perfectament al que poden ser dos nois d'institut que intercanvien habilitats de matemàtiques i filosofia i al pare "enrotllat" del de la família acomodada. El text de Mayorga va desgranant, com capítols d'una novel·la un punt romàntica i un punt rebel, la relació un pèl malaltissa entre el noi desarrelat amb els components de la família de Rafa, el que juga a bàsquet i li agrada respondre als reptes pràctics de classe de filosofia. Tot i que en la vida real, ell aplica la seva pròpia filosofia, que és còmplice de la del pare, molt primitiva, incendiària, venjativa. Tots els personatges tenen costats bons i dolents; amb tots faries una Cacaolat en una granja i de tots desconfiaries un pèl. 

En el fons, tots són éssers prou solitaris que es defensen en un món que els agredeix, encara que sigui subtilment. Aquest Mayorga, que sap defensar tots els personatges, és el complex i constructiu. Aporta molta més controvèrsia i coneixement que quan s'és massa evident mostrant els despropòsits d'alguns d'ells. Però, tot i les seves intrincades relacions (entre ells i amb sí mateixos, fins i tot) la peça narra un fet prou clar i senzill. Pel que permet moltes lectures i hi ha moltes connexions per a identificar-se amb cada un dels personatges. 

És un encert també la posada en escena despullada. Una gran taula, uns flexos i les interpretacions. Sí que seria molt més net amb una dicció ben vocalitzada, amb un tocs menys caricaturitzables però és el que construeix la redacció del jove Claudio. I, tot el que té de més brut, el converteix en més real. L'obra, estrenada en un centre social autogestionat ha saltat amb èxit a les sales alternatives de Madrid. Va passar, amb la complicitat d'UNIR per l'Institut del Teratre de Barcelona, on només va fer una parell de funcions. Ara es mereix l'atenció i els aplaudiments del públic de Barcelona. Si es tenen fills d'edat d'institut, és una obra que  pot donar molta discussió, de tornada a casa. Té algun regust a Reacció (Sala Beckett, 2010) o Oleanna (Romea, 2012) pel que fa a la relació  entre mestre i alumne però hi ha una perla fosca amagada amb la inquietud del jove Claudio d'entrar en la casa dels altres i furgar-hi. En la casa i, també, en les vides. De cadascú serà la decisió de si ho fa ingènuament o amb un punt de maldat. No se la perdin.