Mentre escric aquestes línies, el piano de Carles Santos ataca el tema “La Porca i Vibriàtica Tecluria” des de Spotify. I sens dubte, deixar que les orelles se t’omplin amb el so de les tecles de Santos és una bona forma de posar-se a escriure sobre el primer text dramàtic de Joan Brossa, de la mateixa forma que visitar l’excel·lent exposició “Carles Santos. I ara, què?” exhibida en aquesta mateixa Fundació Joan Brossa, és la millor manera d’entrar en situació abans de ficar-se en el bosc de l’espectacle que Andrés Corchero, Ana Pérez i Projecte Ingenu han creat a partir d’aquella primera dramatúrgia. Cal recordar que Brossa va contribuir força a canviar-li la vida a Santos quan, després d’haver assistit a un concert del de Vinaròs i haver admirat la seva impecable tècnica pianística, li va deixar anar a mena de repte aquest significatiu “I ara , què?” integrat al títol de l’exposició. I Santos va recollir ràpid el guant. La pregunta-desafiament de Brossa, implicava tenir que escollir entre fer una carrera de virtuós de les tecles sempre disposat a encisar el públic oferint-li impecables concerts, o posar el virtuosisme al servei de la creativitat desfermada i del tot allunyada dels camins convencionals. I no cal ni dir , quina va ser l’elecció que va prendre Santos.
Tal i com explica Projecte Ingenu al text de presentació del seu muntatge, aquesta primera peça escènica de Brossa està intensament vinculada a la Poesia Hipnagògica que el jove autor (quan va escriure aquest text , tenia vint-i-cinc anys) venia practicant des de feia ja cert temps. Si voleu estar ben informats sobre el moment vital i creatiu en el qual es trobava llavors Brossa no us cal més que consultar l’article “De la imatge hipnagògica al sonet”, penjat al mateix web de la fundació que porta el seu nom. Resumint una mica: en aquells tristos dies grisos de la postguerra , en Joan tenia poques ganes de posar-se a treballar, malgrat els esforços de la seva família per tal de conduir-lo cap a decisions pràctiques i productives. Ell, el que volia era deixar volar la ment en estat diguem-ne de semiconsciència semionírica , i posar-se a crear a partir d’aquesta mena d’associació lliure amb arrels surrealistes unes imatges hipnagògiques, que no va dubtar en mostrar-li al mestre Josep Vicenç Foix ; un excels poeta que, per cert, sí sabia alhora com guanyar-se la vida de la manera més dolça possible (la pastisseria Foix en dona bon testimoni). El cas és que Foix, a banda de donar-li algun que altre toc d’atenció sobre la seva deficitària ortografia, li recomanà també que es posés a escriure sonets per tal d’adquirir un major control del llenguatge. I Brossa, a més a més de fer-li cas, va ampliar el seu ventall creatiu tot donant-li forma al seu primer objecte poètic trobat al cubell de les escombraries, per arribar poc després a la conclusió que els seus poemes necessitaven trobar una quarta dimensió, i que aquesta només podia trobar-se al teatre. Dit tot això, cal entendre que ficar-se en el “bosc mecànic, màgic, en el qual uns peculiars éssers juguen a habitar els personatges que neixen de l’ensomni d’algun poeta mig endormiscat” (la definició la signa Projecte Ingenu) , implica endinsar-se per un escenari que prefigura aquell amb el qual associem l’univers brossià: un univers en el qual hi té cabuda el circ que fa equilibris allà on no hi té cabuda la lògica, , l’strip tease més absurdament vestit , la màgia potagia de l’il·lusionisme sense trucs, o la dansa que passa o no passa del tutú , tot dansant fent puntetes. Però implica alhora assumir que la visita al bosc estarà gairebé del tot mancada d’aquelles picades d’ullet que t’ofereixen altres propostes brossianes , en les quals sempre pots reconèixer territoris més fàcilment identificables. També en aquest cas, Brossa i els Ingenu ens plantegen un repte , i ens conviden a recollir el guant.
Si ho feu ( i en molts sentits és aconsellable i quasi imprescindible fer-ho, si volem seguir descobrint i valoritzant un patrimoni cultural cada cop més amenaçat per l'oblit ), us trobareu una proposta treballada amb honestedat ,rigor i esforçada imaginació. Però alhora, us trobareu també un muntatge que només funciona a estones , perquè , també a estones, sembla un xic perdut en una estètica un xic epidèrmica , i un xic massa proper a referents recents que assolien objectius més ambiciosos. En aquest sentit, diria que trobar-te per aquest bosc artefactes que semblen escapats de la factoria Cabosanroque no ajuda massa, perquè suposa intentar recórrer un terreny que ja està molt ben explorat. Diria també que , i potser per culpa o gràcies a l’excel·lent treball físic que la companyia ofereix sota l’atenta mirada d’un talent tan consagrat com ara ho és el d’Andrés Corchero (recolzat aquí un cop més per una Ana Pérez que signa conjuntament amb ell tant la direcció com la coreografia de la proposta) , la paraula de Brossa resta sovint massa opaca, situada també sovint en un segon pla que li treu el protagonisme que es mereix .Quan la paraula queda ofegada per líquid que brolla de la boca d’un porró i lluita inútilment per fer-se del tot intel·ligible (la meva escena preferida de l’espectacle) llavors si, que la posada en escena aconsegueix visualitzar perfectament les seves intencions. Però en molts altres moments, la paraula es mou pel rerefons de la proposta i aquesta, alhora, cau en una certa reiteració, precisament , allà on hauríem de restar en tot moment sorpresos pel desconcert. En qualsevol cas, i tornant al que deia abans: potser l’esforç no assoleix del tot els objectius que s’havia proposat, però sí es mereix el nostre reconeixement i la nostra visita.
