L'espectador queda aclaparat per la posada en escena del dietari que Marguerite Duras va escriure (i reescriure) durant els dies del final de la II Guerra Mundial, en què el seu marit podia ser executat pels nazis en ser descobert com a membre de la Resistència. Ariadna Gil interpreta un personatge que estima fins a l’extrem i que la seva profunda integritat moral la manté en el dubte insuportable. Un dolor intens, com la ferida d’Europa d’ahir (i d’avui). Ariadna Gil, com Duras, com els europeus de l'època (i també d’avui) ensenya la seva vulnerabilitat quan intenta comprendre com el cor d’Europa ha estat capaç de perpetrar els crims als camps d’extermini. I, sobretot, és d'una duresa implacable quan no admet que la mandat és fruit d'uns estranys, si no que apel·la a la Humanitat, a la responsabilitat de tota Europa d'haver permès aquell episodi vergonyós. Si Xicu Masó i Pep Gòrriz, s'aferren a l'esperança a partir del testomin d'El metge de Lampedusa, El dolor apel·la a l'acció a través de l'assumpció de responsabilitats.ur
El muntatge, dirigit per Lurdes Barba que ja va demostrar l’habilitat de traslladar aquell món de petites coses que relata una veritat social a Música segona fa una dècada, deixa que respiri les imatge literàries originals, encara que pesin massa a escena. No s’escenifica; es viu com seria llegir-ho per primer cop. Pesa com una llosa. El dolor situa la protagonista en un lloc gens plaent. L’escenògraf Francesc Torres impacta amb un espai fred de petites obertures i ple de ciment, que imita una defensa alemanya de l’Atlàntic. I mig abandonada. Un lloc inhòspit, de por, de traïció, i d’anguniosa espera a una mort olt probable. La llum (i les ombres) i l’espai sonor reforcen la sensació de desorientació, tot pot fer un gir de sobte, i només s’aboca al pitjor de les situacions.
Ariadna Gil actua amb un to de veu molt suau, amb unes modulacions de veu mínimes, una expressió molt plana (sense quasi moure’s, amb els braços caiguts, sense esma d’enrabiar-se). Com ja va fer amb l’adaptació Vania, de Txèkhov, amb un Rigola molt íntim. Ensenya el seu dolor esventrat. Que és el d’Europa de després de la II Guerra Mundial i també és l’Europa d’avui, perplexa per la falta de sensibilitat amb els rius de refugiats i immigrants que lluiten per trobar una vida digna creuant el Mediterrani. De l’Europa violenta s’ha passat a una altra de cínica, que també permet morts per la seva passivitat.
