Els monòlegs els carrega el diable. Sembla que s'ha imposat entre el sector teatral el repte de sortir en solitari a l'escenari i demostrar la capacitat d'allò que els ha fet reconèixer com a intèrprets. Un dia o altre, un a un, cauen en la perillosa maroma del monòleg la majoria d'actors i actrius que han consolidat el seu paper gràcies a una trajectòria brillant relacionada amb muntatges en companyia.
I arriba el dia del monòleg. Gairebé sempre per posar-se en la pell i enriquir la paraula de grans autors literaris: Stefan Zweig, per exemple, com ho està fent aquesta temporada l'actor Jordi Bosch al Teatre Romea; o Marguerite Duras, com ho fa també l'actriu Ariadna Gil al Teatre Nacional de Catalunya.
L'escriptora Marguerite Duras (nom literari de Marguerite Germaine Marie Donnadie, nascuda a Ho Chi Minh —antigament Saigon—, Vietnam, el 1914 i morta a París el 1996) és un dels mites de les lletres i les arts franceses per la seva obra novel·lística, per la seva faceta teatral com a dramaturga, per la seva incursió en el guionatge i per la seva altra faceta de directora cinematogràfica.
«El dolor» data del 1985 (l'escriptora diu que va trobar unes notes escrites els anys quaranta en una casa de camp on s'estava als afores de París) i hi relata la seva relació amb Robert Antelme, amb qui s'havia casat el 1939. Durant la Segona Guerra Mundial, Marguerite Duras va formar part de la Resistència francesa en un grup que va caure en una emboscada. Ella se'n va salvar i es va escapar, ajudada pel qui seria més endavant president de la República francesa, François Mitterrand, però el seu marit, Robert Antelme, va ser fet presoner i enviat a un camp de concentració. L'espera es fa angoixant i dolorosa. A la vegada que Marguerite Duras s'havia amistançat amb un company de la Resistència, també tenia la intenció de divociar-se de Robert Antelme, quan aquest torna del camp de Dachau, físicament molt feble, ella decideix continuar al seu costat per tenir-ne cura, tot i que el divorci arriba el 1946. D'aquesta lluita personal neix el relat «La douleur», autobiogràfic, sí, però amb certes reserves sobre la dosi de ficció que pot contenir un cop s'han trobat les correccions, els afegitons i els matisos en els manuscrits de l'edició.
L'actriu Ariadna Gil s'ha posat en la pell del “dolor” d'una encara jove Marguerite Duras. És remarcable d'entrada, i val la pena confrontar les dues imatges de costat, la semblança que la caracterització ha aconseguit entre l'Ariadna Gil actual i la Marguerite Duras de jove, quan només tenia la trentena. Cal, doncs, oblidar la imatge ja de dona gran de l'escriotora que ha quedat per a la història gràfica de l'imaginari col·lectiu a través de la seva maduresa literària i cinematogràfica.
Però ja he dit que els monòlegs els carrega el diable. I sembla que el diable ha volgut carregar també el monòleg d'«El dolor». Ariadna Gil s'endinsa en l'ànima de l'escriptora durant setanta minuts i s'esforça per ser ella i representar el que sent en la situació que es relata. I ho fa en una ambientació tenebrosa, una mena de búnquer, amb un registre que carrega l'exercici de declamació i que en alguns moments recorda als espectadors que hi ha un text que es pot llegir o, posats a utilitzar un recurs que s'està imposant, es pot rebre per audiollibre.
És el risc que corre qualsevol adaptació literària al teatre. ¿Com fugir de la literalitat per convertir-la en interpretació dramàtica sense que es noti? I aquí, la posada en escena hi té molt a veure perquè, si al costat d'un discurs que invoca el lament, el dolor, hi ha un moviment actoral gairebé inexistent, la dificultat que l'ànima del text de Marguerite Duras arribi als espectadors es fa evident, per molt que unes imatges projectades situïn l'auditori en el temps i les circumstàncies polítiques i bèl·liques del moment.
Crec que tant l'actriu Ariadna Gil com la directora i adaptadora del relat, Lurdes Barba, han estat conscients des del primer moment d'aquesta dificultat. Tot i així s'hi han abocat amb la dignitat escènica que el relat dramàtic i l'autora es mereixen. I la seva opció, lloable i meritòria, ha estat finalment endinsar-se i deixar-se emportar exclusivament per la profunditat i l'esgarrapada pell endins del relat de Marguerite Duras i transmetre-les en fred. Una opció que, als espectadors, no els toca altre remei de triar, com a receptors, si no volen que el diable els carregui també el monòleg. (...)
