El futur. Joan Yago

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Joan Yago
Direcció:
Joan Yago
So:
Guillem Rodríguez
Intèrprets:
Aura Foguet, Martí Costa, Cristina Baró, Berta Bähr, Xènia Sellarés, Uri Callau
Coreografia:
Xènia Sellarés
Sinopsi:

“Heu pensat alguna vegada què diran els vostres fills, els vostres néts o els vostres besnéts, quan vegin les vostres fotografies? Què pensaran quan trobin els retrats esgrogueïts i polsosos dels seus ancestres en algun racó fosc de les cases voladores on viuran d’aquí a 75 o 100 anys? Què pensaran dels nostres pentinats? De la nostra roba? De l’expressió de les nostres cares o de les coses que vam fer mentre vivíem el curt moment de la història que vam anomenar ‘nostre’?”

Crítica: El futur. Joan Yago

26/09/2019

Trepidant viatge de dos cents anys en 90 minuts

per Jordi Bordes

Joan Yago enfila les propostes dels alumnes de 4rt d'interpretació d'Eòlia (2017/18) sobre el futur i prova de fer un pont entre el que imaginaven els néts com seria el món dels seus néts 100 anys després. Des del de sembre de 1900 fins a, pràcticament el 2100. La naturalesa sempre advoca per a la supervivència. I per voler-se imaginar un món ideal (per exemple, de dues hores laborables a la setmana!) per a les següents generacions. De totes maneres, el lúcid Joan Yago, admet que el futur que pronostiquen experts i que escup per les xarxes socials i els mitjans de comunicació és negre i quasi apocalíptic. que costa afirmar que hi haurà 100 anys més de vida a La Terra. En aquesta contradicció (entre el desig individual i les pors col·lectives) es basa aquest muntatge construït a base de càpsules (de forma similar a Sobre el fenomen de les feines de merda de La Calòrica).

Yago té una frescor que sap transmetre als intèrprets, que van guanyant seguretat a mesura que avança l'obra i que es poden anar alliberant dels quadres més costumistes (i clàssics) que representen els seus avis a l'edat jove. Els talls de vida no es molesten en envellir els personatges (com sí que es podia veure en una altra peça hàbits familiars com la d'El llarg dinar de Nadal de La Ruta 40), si no en presentar-los sempre camí de la trentena, amb una joventut que vira cap a la maduresa, cap a abandonar l'entusiasme vital per passar a conformar-se en la comoditat social.

Com en tot quadre al futur hi ha picades d'ull als robots persones. Aparells que, com a La màquina de parlar de Szpunberg o Alba (o el jardí de les delícies) de Marc Artigau, es revelen insuficients. Yago escriu des del que ha viscut i que coincideix amb el que li transmeten els intèrprets que debuten en l'escena professional. Hi ha una llum que s'escapa i encomana puntualment, i que va creixent a mesura que avança. Si al principi, sembla una peça més aviat plana, guanya intensitat i tridimensionalitat cap al final de l'obra. Contagia ganes de viure,tot i retratar un quadre més aviat desolador. contradiccions com a motor de conflicte dramatúrgic. Bona feina i ben fresca.