El futur

informació obra



Intèrprets:
David Menéndez, David Vert
Autor:
Helena Tornero
Direcció:
Helena Tornero
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Nídia Tusal
Il·luminació:
Marc Lleixà
So:
Pau de Nut
Vídeo:
Jordi Soler Quintana
Caracterització:
Toni Santos
Assesor de moviment:
Jaume Sangrà
Ajudant de direcció:
Oriol Morales
Sinopsi:

El viatge de dos joves per diferents països europeus a la recerca de la veritat i la llibertat

La noia coneix l’home estranger. Podria no haver passat, però passa. L’home estranger fuig del seu passat. La noia fuig del seu futur. L’home estranger vol anar a Estocolm per trobar-se amb algú, però hi ha problemes. De burocràcia. I de fronteres. La noia s’acaba de treure el carnet de conduir i vol fer alguna cosa perquè el seu pare s’enfadi de veritat. I justament fa tres dies que el pare de la noia s’ha comprat un cotxe nou.

Tota aquesta història podria no haver passat, però passa. Ha passat. Passarà. El futur és aquella cosa que quan arriba, deixa d’existir. Es pot fugir d’allò que encara no existeix?

Text de l’obra i Teatre reunit, d’Helena Tornero publicat per Arola Editors i TNC.
Quan vinguis a veure l’espectacle podràs adquirir el llibret d’estrena a un preu de 3€.

Crítica: El futur

24/03/2019

De la calor mediterrània a la gelor bàltica

per Andreu Sotorra

¿Teatre per a joves...? Bé, segur que sí. Però també per a espectadors veterans. El perill d'etiquetar generacionalment un espectacle teatral és que es pot caure en el mateix error que ha caigut sovint la literatura juvenil: que moltes obres “per a joves” són molt més enriquidores que segons quines que es fan passar per “adultes”. I vet aquí que «El futur», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973), és d'aquestes. Per això em sembla que «El futur» es mereixeria una reprogramació en un «futur», valgui la redundància del títol, per posar-la a l'abast dels espectadors en general i sense restricció de calendari.

També es parla d'«El futur» com d'una obra que aparentment fa ficció de la ficció (alerta que això no vol dir ciència-ficció!), però jo em quedo del tot amb la seqüènciació de la trama lineal que, durant gairebé dues hores que passen volant, segueixen els protagonistes de l'obra, capitanejats pel personatge de la Diana, la noia jove, interpretada per Júlia Genís, no pas debutant en teatre perquè ja fa quatre anys que ho va fer, també amb Helena Tornero, a El Maldà amb l'espectacle «Kabarret Protocol», al costat del seu pare, el veteraníssim actor Oriol Genís. Continuïtat de nissaga escènica, doncs, ara sí amb mèrit propi i aires de revelació guanyada a pols.

Escenogràficament simple —no li calen artificis perquè sempre guanya la paraula—, amb espectadors a tres bandes, el muntatge és un viatge, una road movie que no té necessitat de recórrer a projeccions perquè els personatges les fan viure amb la imaginació. Sí que, de tant en tant, hi ha petits talls enmig del discurs, protagonitzats per cadascun dels quatre personatges de l'obra —com si el tal “futur” no existís i es parlés del present o del “futur” que vindrà—, però són tan subtils que superen el risc que els espectadors s'hi perdin.

De Barcelona a Estocolm. De fronteres obertes a fronteres tancades. De la pau a la guerra. De la vida a la mort. De la calor mediterrània a la gelor bàltica. De personatges humans a cèrvols que parlen. «El futur» té tots els ingredients per fusionar realisme amb fantasia i admetre finalment que tot és mentida i que el teatre empara la falsedat, per transportar els espectadors de la realitat a la ficció i de la ficció a la realitat sense que es maregin.

De Diana a Ofèlia; de Halim, l'estranger, a Hamlet; d'Alfred, el pare de Diana, al polític involucrat amb la venda d'armes; d'Agnetha, la dona sueca —o que es fa la sueca— al filòsof virtual que és una noia de l'Eixample i, de rebot, a la professora d'institut que recomana lectures, que recita citacions falses de presumptes autors d'idees i tendències —¿una mena d'alter ego d'Helena Tornero?— i de la tragèdia del refugiat que ho ha perdut tot a la tragèdia personal d'occident que és també la tragèdia d'una Europa que es desintegra esquitxada per la llosa que arrossega dels camps d'extermini nazis, pel judici de Nuremberg, pel penediment d'Alfred Nobel, per la vergonya de l'antiga Iugoslàvia, pel perill creixent de la xenofòbia, per les urpes del capitalisme descontrolat o per la hipocresia política davant el drama dels refugiats i de les víctimes en mans de les màfies que la mar engoleix.

A «El futur» d'Helena Tornero hi ha també espurnes d'activisme solidari, esperit d'oenagé, rebel·lió juvenil, lluita per un món millor i, en definitiva, esperança en el «futur». ¿Tot molt juvenil...? Potser sí. Però també tot molt viu per despertar l'espurna juvenil dels que han deixat còmodament que se'ls adormís en la flonjor del passat. (...)