El gallardo español. Peyu

Teatre

informació obra


Autoria:
Peyu
Sinopsi:

Per no buscar-se més merders dels que té, en Peyu posa en escena un clàssic de la literatura castellana: El gallardo español, de Miguel de Cervantes. Un espectacle íntegrament en castellà i en el qual el conflicte entre moros i cristians serveix d’excusa per explicar una història d’amor prohibit. Peyu es carrega tot el pes de l’obra a l’esquena i interpreta tots els personatges.  

Qui no entengui l’espectacle o estigui encuriosit per aclarir com s’ha gestat aquesta posada en escena, pot quedar-se al posterior Col·loqui en el qual en Peyu, molt amablement, contestarà les preguntes del públic. 

Un no és més intel·ligent ni més tonto per anar o no anar al teatre, però sí que és veritat que al que hi va, almenys li dóna una aparença de persona culta. Si anar al teatre ja et dóna una certa categoria intel·lectual, quedar-te al posterior col·loqui, t’envia directament a dalt de tot de la piràmide dels erudits. Quedar-vos al Col·loqui us farà més cultes i més dignes. 

10 anys més tard de l’estrena de Jo tinc un amic que… (2009), en Peyu presenta el seu quart espectacle en solitari i torna a apostar pel que ha apostat sempre: allunyar-se de l’standup comedy i descol·locar al públic des del minut zero. Els que ja han assistit a espectacles anteriors com Planeta iNeptú (2012) o iTime (2015) saben que en Peyu se sent còmode vehiculant l’humor a través d’una dramatúrgia i d’un format molt més a prop del teatre que del monòleg televisiu.

Deu anys de teatre que combinats amb les seves aparicions en ràdio i televisió han anat definint un segell propi. Alguns l’han comparat amb Capri pel to sorneguer, altres l’etiqueten amb allò que en diuen el “català emprenyat”. El que és segur és que tothom l’identifica amb un estil i una manera de fer que s’han acabat convertint en la seva marca.

El Gallardo español – Col·loqui neix en la confluència de dos moments que s’han trobat oportunament. D’un costat, la situació d’opressió constant en un Estat on cada vegada es posa més en dubte la llibertat d’expressió i on es persegueixen idees i col·lectius com si ens trobéssim altre cop en una dictadura i, de l’altre costat, la maduresa d’en Peyu com a humorista. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El gallardo español. Peyu

10/07/2021

A cavall entre el teatre i l'stand up comedy

per Marc Sabater

L’stand-up comedy ha fet sort fins i tot en llocs on no tenia una tradició explícita, probablement per una més que correcta relació entre cost i resultats i, naturalment, per la predisposició d’un públic àvid de veure la realitat sota el prisma de l’humor, una bona fórmula de catarsi enfront determinades situacions a voltes prou crues. L’èxit del gènere ha estat tal que, sovint, ha eclipsat i etiquetat erròniament productes que no ho son pròpiament, com els monòlegs de tota la vida en què l’actor no s’interpreta a si mateix i està subjecte a unes servituds dramatúrgiques, començant per un text tancat, que no té l’estandauper, utilitzant el terme que es fa servir en alguns països.

El gallardo español, el darrer muntatge de Peyu, es situa en un terreny a cavall entre el monòleg convencional i l’stand-up comedy. I haver trobat el punt ideal entre els dos gèneres constitueix la principal virtut d’aquest muntatge que, a més, aposta pel teatre el tot allò que fa referència a la part tècnica: hi ha il·luminació (dramatúrgica, s'entén), hi ha escenografia i, sobretot, hi ha un espai sonor absolutament imprescindible per entendre el conjunt.

En un exercici d’autoficció, l’espectacle parteix de l’obra de Miguel de Cervantes per proposar quelcom que no hi té res a veure i que no es pot desvelar. A partir d’aquest implícit gir de guió, El gallardo español explota el do de gent que té en Peyu davant dels espectadors i la seva indiscutible personalitat escènica per construir un 'argument' farcit, naturalment, d’humor i ironia, però també de crítica i, fins i tot, d’emoció.

Un ‘argument’ pensat per a espectadors disposats a riure-se’n del veí, sí, però també d’ells mateixos, que és una cosa ben sana, a enfrontar-se a situacions potser no del tot còmodes i a emocionar-se en algun moment, potser una mica exogen en el conjunt, però necessari quan un artista te, al davant, centenars d’espectadors.

Segurament, la bona feina del protagonista bastaria per l’èxit. És per això que s’agraeix que, malgrat tot, la producció aposti per anar més enllà i parli no només a través d’en Peyu sinó també d’una correcta il·luminació, una escenografia senzilla però efectiva i, sobretot, un extraordinari espai sonor d’Oriol Baulenas. És, sense dubtes, el millor d’un espectacle que, de fet, sense aquest element tant aparentment discret, no existiria.