L’stand-up comedy ha fet sort fins i tot en llocs on no tenia una tradició explícita, probablement per una més que correcta relació entre cost i resultats i, naturalment, per la predisposició d’un públic àvid de veure la realitat sota el prisma de l’humor, una bona fórmula de catarsi enfront determinades situacions a voltes prou crues. L’èxit del gènere ha estat tal que, sovint, ha eclipsat i etiquetat erròniament productes que no ho son pròpiament, com els monòlegs de tota la vida en què l’actor no s’interpreta a si mateix i està subjecte a unes servituds dramatúrgiques, començant per un text tancat, que no té l’estandauper, utilitzant el terme que es fa servir en alguns països.
El gallardo español, el darrer muntatge de Peyu, es situa en un terreny a cavall entre el monòleg convencional i l’stand-up comedy. I haver trobat el punt ideal entre els dos gèneres constitueix la principal virtut d’aquest muntatge que, a més, aposta pel teatre el tot allò que fa referència a la part tècnica: hi ha il·luminació (dramatúrgica, s'entén), hi ha escenografia i, sobretot, hi ha un espai sonor absolutament imprescindible per entendre el conjunt.
En un exercici d’autoficció, l’espectacle parteix de l’obra de Miguel de Cervantes per proposar quelcom que no hi té res a veure i que no es pot desvelar. A partir d’aquest implícit gir de guió, El gallardo español explota el do de gent que té en Peyu davant dels espectadors i la seva indiscutible personalitat escènica per construir un 'argument' farcit, naturalment, d’humor i ironia, però també de crítica i, fins i tot, d’emoció.
Un ‘argument’ pensat per a espectadors disposats a riure-se’n del veí, sí, però també d’ells mateixos, que és una cosa ben sana, a enfrontar-se a situacions potser no del tot còmodes i a emocionar-se en algun moment, potser una mica exogen en el conjunt, però necessari quan un artista te, al davant, centenars d’espectadors.
Segurament, la bona feina del protagonista bastaria per l’èxit. És per això que s’agraeix que, malgrat tot, la producció aposti per anar més enllà i parli no només a través d’en Peyu sinó també d’una correcta il·luminació, una escenografia senzilla però efectiva i, sobretot, un extraordinari espai sonor d’Oriol Baulenas. És, sense dubtes, el millor d’un espectacle que, de fet, sense aquest element tant aparentment discret, no existiria.
