El gegant del Pi, que es pot veure al Teatre Tantarantana fins al 6 de febrer, va adoptar primer un format radiofònic –dins la programació en línia i confinada del Teatre Lliure– i va conquerir després l’escena. L’òpera prima de l’actor Pau Vinyals –l'ha escrit, la interpreta i la codirigeix amb Júlia Barceló– és una autoficció que aborda tensions identitàries i projecta l'ombra allargada del feixisme a través dels fantasmes familiars. L'escenografia dissenyada per Judit Colomer Mascaró remet a la domesticitat per metonímia –testos amb flors i paret de dutxa– i crea per via metafòrica un espai mental en què s'ultrapassen algunes línies vermelles del que vindria a ser un autoconcepte confortable. L'espai sonor d'Arnau Vallvé genera una atmosfera propícia a l'enfilall biogràfic i suggereix de manera efectista revolts psíquics més sinuosos.
El text, que ha patit una encertada esporga respecte de la versió radiofònica, vehicula un exercici autoficcional íntim i genuí en què l'autor-actor fa un viatge de Ravós del Terri a Barcelona i viceversa. Pel camí, desgrana el nom de les estacions de tren –passatge molt il·lustratiu de com s'activa i s'esfilagarsa el pensament sobre raïls–, recorda el ball dels gegants a la plaça major, s'amaga a la sagristia i recorre un bosc dens de presències i secrets inconfessables. Un somni intempestiu i un programa de mà del Teatre Lliure funcionen com a avisos o premonicions, però és després de la menció d'un documental sobre fosses comunes emès pel Canal 33 que es produeix el punt d'inflexió que centra el tema: “Encara no sabia que el meu avi era franquista”.
En una entrada d'allò més estrafolària però airosa, Pau Vinyals fusiona Spiderman i les Pagèsiques de Perejaume. Després d'un tret de sortida tan prometedor, la nostra atenció ja no es desviarà del discurs ni de l'evolució escènica de l'actor-personatge, que es mou amb desimboltura i alterna un to encantadorament naïf amb gestos més incisius a fi de subratllar la part fosca de l'assumpte. La disfressa de superheroi permet jugar amb el moviment d'ocultació de la màscara, que l'intèrpret es posa i es treu en funció del voltatge de la confidència. Amb el micròfon com a amplificador rebla determinats cops d'efecte i interpreta algunes cançons que contribueixen a la comicitat –ja es nota, ja, que el seu ídol d'infantesa era Tortell Poltrona– i als canvis de ritme.
El gegant del títol remet, és clar, a una melodia infantil, però també a la figura de l'avi Pi –forma sincopada de la paraula “padrí”– que assumeix una dimensió mítica. El tema de la peça –anticipat per la lectura del programa de mà de Davant la jubilació de Thomas Bernhard, en què el director Krystian Lupa parlava de la moralitat esguerrada i la “bondat falsificada” d'una “família intoxicada pel feixisme”– és l'assumpció del passat franquista d'aquest avi que Vinyals associa a records feliços i entranyables. El descobriment de la condició política del padrí Pi posa en dubte la naturalesa dels moments evocats i sembla capaç d'invalidar fins i tot l'adscripció ideològica de fills i nets. L'aigua sobre el cos nu opera com a purificació literal i insuficient de la podridura moral que suposa actuar per una por atàvica a perdre els privilegis heretats. Pere Dalmau –el gegant del Pi, d'ombra allargassada– va ser un bon escolanet en temps de dictadura. És Pau Vinyals –o qualsevol de nosaltres– un bon escolanet de l'autoproclamada progressia?
El gegant del Pi, autoficció desbordant de petites i lluminoses revelacions, destaca sobretot per l'expressivitat del seu autor-intèrpret i per l'emotivitat diàfana de les vivències conjurades. Pau Vinyals es comporta amb la familiaritat de qui rep el públic a casa seva, no només perquè situa part del monòleg al seu pis del Raval, sinó sobretot perquè l'escenari sembla el seu hàbitat natural, un lloc per on es mou amb absoluta comoditat –si fins i tot s'ha emportat la dutxa de casa!–. Entre les escenes més hilarants, destaquen el dinar de Nadal, culminat per un extemporani i estripat “Família, vam guanyar la guerra”, i el sermó dominical amb samarreta imperi i les ves baixes ben fricatives. Ara bé, de tots els records –alguns verídics i d'altres no– que Vinyals comparteix amb els espectadors, ens quedem amb la figura de la geganta. I és que en el seu ball encartonat, fatigosament majestàtic, conflueixen el record prematur i esforçat –fruit de la voluntat, ens diu– d'una àvia molt bonica, de pell transparent, i l'empara protectora de la mare. I si l'abisme del gegant del Pi li permet a l'autor revisar els seus propis valors i fer autocrítica, el ball de la geganta el connecta amb la innocència i l'esperit juganer del nen que va ser i que manté viu encara.
Article publicat a Núvol el 19 de gener de 2022
