Picada d’ullet per a teatrers irreductibles: qui tingui present l’esplèndid muntatge de l’obra de Thomas Bernhard “Davant la jubilació” dirigit per Krystian Lupa , reconeixerà de seguida un tret distintiu d’aquella posada en escena que Pau Vinyals recupera en el seu excel·lent primer treball com a autor i codirector. Reconeixerà de seguida aquella il·luminada línia vermella amb la qual Lupa (fent us d’un recurs present també a altres muntatges seus), delimitava de forma gens naturalista l’aparent espai naturalista en el qual es situava l’acció de l’obra. En un moment determinat de la seva autoficció , Vinyals ens explica com per a ell ( o per aquest personatge autoficcional que porta el seu mateix nom i al qual està interpretant) , no existeix droga més addictiva que aquella que proporciona el teatre. I ens posa gens casualment com a exemple dels efectes provocats per l’acte escènic l’espectacle de Lupa, mentre al funcional però ben efectiu espai escènic del seu muntatge, s’encén la línia vermella en format domèstic que connecta el seu text , amb el text de Bernhard. Per si de cas no la recordeu o no l’heu vista mai representada: l’obra de Bernhard està protagonitzada per un respectable jutge que és a punt de jubilar-se… i que cada any celebra amb les seves dues germanes l’aniversari de Himmler , tot lluint per una nit amb orgull clandestí l’uniforme de la SS que guarda en el fons d’armari. I qui conegui la bilis amb la qual Bernhard denunciava els pecats nazis ocults al gran armari de la nació austriaca, sap molt bé que aquest jutge en té molt de metàfora de tot un país.
Quan Vinyals va presentar per primer cop aquest text en format radiofònic dins de la programació del Teatre Lliure , la línia vermella que s’escola al pis del Raval que acaba de comprar amb la seva companya , no resultava visible. Ni tampoc, la disfressa de Spiderman amb el qual un nen com ara aquell que havia estat en Pau, pot amagar les seves inseguretats i creure’s per una estona un superheroi, de la mateixa manera que els avis amb un passat franquista que va seguir sent present perquè mai no van renegar d’ell, poden encobrir els seus pecats ideològics presentant-se com gegants d’alta estatura física i moral. No som a la vella mansió un xic decrèpita del vell jutge , sinó a un pis lluminós en el qual tot es nou de trinca. No som a Austria, sinó a Catalunya. Però igual com els austríacs sovint miren cap a una altra banda quan algú els hi recorda allò de l’annexió, també sovint els catalans mirem cap a una altra banda, qual algú ens recorda aquella mena de catalanitat que va saber crear forts vincles amb els victoriosos representants del gloriós Movimiento Nacional. I qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, perquè això de guardar uniformes vergonyosos als armaris, és un costum arrelat a les més diverses latituds.
En qualsevol cas, la latitud des de la qual ens parla en Pau , ens toca molt a prop . Els seus fantasmes familiars, poden ser fàcilment també els nostres. I els seus gegants amb peus de fang , ens resulten per això mateix també fàcilment reconeixibles. Vinyals no busca ni l’acusació demolidora ni la catarsis amb efectes tràgics. Busca, senzillament, la possibilitat i la necessitat de poder identificar un ADN que encara que no es vegi, està present en la història familiar. La possibilitat de reconèixer en un mateix la petjada del gegant. I de preguntar-se un mateix fins a quin punt es troba lluny d’ell , fins a quin punt podria acabar seguin les seves passes, i fins a quin punt tots plegats ja creem complicitats amb ell , amb la nostra forma quotidiana d’actuar…o de no actuar allà on sembla necesaria una actuació. Tot això, Vinyals ho fa des de la proximitat que ofereix un monòleg que només en uns molt pocs moments determinats es deixa temptar pel to discursiu. I que , per contra, gairebé sempre es mou de forma molt hàbilment mesurada pels terrenys del dibuix precís de l’entorn familiar, de la reflexió no exempta de la seva petjada d’humor, de la necessitat d’intentar entendre decisions i actituds gens compartides, i de connectar-les amb les pròpies fragilitats. I també, de sentir l’ombra del sentiment de culpa, defugint alhora l’assumpció d’aquella culpabilitat que tan admirablement reflectia l’espectacle “Nascuts culpables” de Moma Teatre. Vinyals utilitza per a això tots els seus recursos interpetatius, que són ben notables. I , juntament amb Júlia Barceló, troba la forma de donar-li una molt física presencia escènica a les paraules i al que remouen dins dels seu personatge autoficcional, fins arribar a un molt encertat final en el qual , es fon amb aquest gegant que en té ja també molt de geganta, com si la seva dansa giratoria en tingués alhora alguna cosa de reconciliació, i alguna cosa de retret irreconciliable.
