El jardín de los cerezos

informació obra



Direcció:
Ernesto Caballero, Josep Maria Mestres
Intèrprets:
Chema Adeva, Nelson Dante, Paco Déniz, Isabel Dimas, Karina Garantivà, Miranda Gas, Carmen Gutiérrez, Carmen Machi, Isabel Madolell, Fer Muratori, Tamar Novas, Didier Otaola, Secun de la Rosa
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Juan Sebastián Domínguez
Il·luminació:
Ion Aníbal
So:
Luis Miguel Cobo
Composició musical:
Luis Miguel Cobo
Vídeo:
Pedro Chamizo
Assesor de moviment:
Carlos Martos
Caracterització:
Chema Noci
Ajudant de direcció:
Nanda Abella
Producció:
Centro Dramático Nacional
Autor:
Steven Berkoff
Sinopsi:

El clàssic de Txèkhov de la mà del Centro Dramático Nacional protagonitzat per una gran Carmen Machi

Ofegats pel pes dels deutes, els amos d’una vella hisenda es veuran forçats a subhastar la seva finca, on hi ha un emblemàtic hort de cirerers. El nou comprador serà el fill dels antics serfs, que voldrà convertir la propietat en un complex vacacional. Per tal d’aprofitar bé els terrenys, però, caldrà talar el famós hort dels cirerers.

Txèkhov va escriure aquesta «comèdia» poc abans de la revolució russa de 1905, la qual preludiaria les profundes transformacions del país amb la fi del tsarisme. L’obra retrata el declivi de l’aristocràcia i la pèrdua dels antics privilegis, davant la irrupció d’unes noves forces socials que es mostraran alienes a uns valors tradicionals en evident procés de desaparició.

Crítica: El jardín de los cerezos

16/04/2019

Ernesto Caballero es fa una selfie amb Txèkhov, i li surt del tot desenfocada

per Ramon Oliver

Què gran és Txhèkhov! I  què extraordinària és la seva última peça teatral, aquesta obra mestra que des d’un invisible hort dels cirerers que mai apareix a escena resumeix d’alguna manera tots els temes que travessen  el seu teatre anterior, mentre va dibuixant alhora  un món en irremeiable vies d’extinció que ha estat  condemnat en gran mesura per la manca d’acció dels seus mateixos habitants. Cal seguir treballant, ens havien repetit un i altre cop les tres germanes o l’oncle Vània i la seva neboda, intentant salvar com fos les restes del seu propi naufragi, i creient en l’esperança que algun dia les generacions del futur podrien gaudir de l’engruna de felicitat que a ells i a elles els hi havia estat negada. Cal acabar amb les tradicions enquistades i reinventar el teatre, ens havia afirmat aquell altre jove autor tocat de rauxa avantguardista que acaba disparant-se un tret al cap perquè no port suportar l’absència de la seva gavina també amb les ales ferides. Els personatges que es passegen amb un toc de frívola indolència per aquest hort, són hereus d’aquells altres. Però a ells  no els hi resta ja ni l’afany de seguir treballant , ni l’esperança en el futur. Ells, d’alguna manera, han assumit ja que són part del passat. I la millor mostra d’això ens l’ofereix la Liubov Andréievna, que torna a la finca familiar assetjada pels deutes hipotecaris i la proximitat d’una subhasta pública amb l’aparent intenció de salvar com sigui els mobles. Però que no fa absolutament res per evitar el desastre. I que potser fins i tot el busca de forma més o menys conscient , per tal de fugir definitivament d’aquest decorat que s’esmicola amb uns quants rubles a la butxaca. Un rubles que tenen també els dies comptats, perquè al futur de l’Andréievna s’endevina la proximitat d’una nova ruïna econòmica i sentimental.

D’altra banda, som davant una obra escrita alhora  des de la consciència de la proximitat de la  pròpia mort . La sempre fràgil salut del bon metge tuberculós que era també Txhèkhov s’havia deteriorat ja moltíssim, quan es va posar a escriure aquest text que li havia demanat la seva dona, l’actriu Olga Knipper, per tal de tornar als escenaris. I aquesta realitat de la vida que s’escapa, ressona també a les commovedores paraules que deixa anar Andréievna  gairebé al final de tot, quan s’acomiada per últim cop de les parets de la finca, i d’aquests cirerers que ben aviat cauran a cops de destral : “El meu jardí estimat, tan bonic, tan tendre; la meva vida, la meva joventut, la meva felicitat,...adéu!...adéu !”. En hi prou amb aquestes paraules per deixar-se envair per tota la commovedora malenconia que recorre el text. O amb aquelles altres que Andréivna deixa anar quan té la sensació de veure realment per primer cop aquestes parets que ha contemplat infinitat de vegades i que ja mai més podrà tornar a mirar: aquí Txèkhov captura de forma desoladorament emotiva com allò que ens resulta quotidià agafa una nova dimensió quan prenem consciència de la seva pèrdua. I malgrat això, el cert és que l’autor va voler veure la seva obra com una comèdia. Tot i que el mític director Konstantin Stanislavski no va dubtar en veure-la per la seva banda  com un text dramàtic , i així és com la va representar en un muntatge llegendari que segons sembla ser, només va deixar un xic descontent al mateix autor.

Tornant al principi: és tan gran Txèkhov i és tan magistral la seva darrera obra, que fins i tot són capaços de superar per moments les malifetes d’un director que , per contra, sembla anar ben perdut entre aquests cirerers. Ernesto Caballero afirma que en el seu espectacle, i sense oblidar-se del tot d’allò que va remarcar Stanisllavski, ha volgut recuperar els aires de comèdia reivindicats per l’autor. Però dubto molt que a Txèkhov li fes cap gràcia –posem pel cas-  contemplar la forma com Caballero ha transformat a la criada Dunyaska interpretada per Karina Garantivá en un ridícul personatge grotesc sempre amb ganes de moure el cos amb evidents símptomes de sobreinterpretació. I fins i tot encara que es posés ràpidament al dia pel que fa a l’ús i abús de les noves tecnologies, dubto que li semblés divertit trobar-se a l’Anya ( en mans d’una Isabel Madolell ben necessitada també de bona direcció)  fent-se selfies a tort i a dret, mentre es passeja per una escenografia tan aparatosa com erràtica en les seves intencions que no es troba ni de lluny entre els millors treballs de Paco Azorín. I dubto que li despertessin cap somriure els actes de màgia de la Sharlotta, o les festes amb Karaoke de Queen , o les perruques espatarrants ficades amb calçador capil·lar. Tot plegat, detalls que denoten una indigesta voluntat de modernitat mal assimilada: no pots posar-te a jugar a fer de Ostermeier , quan resulta evident que no comparteixes el seu mateix ADN creatiu, i estàs forçant la màquina. I posats a dubtar , dubto que el mestre restés impàvid , contemplant com Caballero i una molt impostada Carmen Machi aconsegueixen allò que sembla impossible: deixar totalment buides d’emoció les paraules de comiat de l’Andreièvna a les quals em referia abans. Posats a salvar un muntatge tirant a insalvable, queden els bons moments que ens ofereix Nelson Dante ficat en la pell de Lopahim,el ric comerciant que havia crescut en aquesta mateixa casa com a fill dels serfs. O l’efectiva transformació realitzada per la jove actriu Isabel Dimas per tal de transformar-se en el molt vell criat Firs , tot i que la decisió d’operar aquest transvestisme resulti també discutible. O el teló final relacionat amb aquest mateix criat, una ben trobada resolució escènica. Tot plegat poc ; massa poc: l’extraordinari hort de Txhèkhov necessita ser regat amb més seny teatral, i menys desorientació dramatúrgica.