Què gran és
Txhèkhov! I què extraordinària és la
seva última peça teatral, aquesta obra mestra que des d’un invisible hort dels
cirerers que mai apareix a escena resumeix d’alguna manera tots els temes que
travessen el seu teatre anterior, mentre
va dibuixant alhora un món en
irremeiable vies d’extinció que ha estat
condemnat en gran mesura per la manca d’acció dels seus mateixos
habitants. Cal seguir treballant, ens havien repetit un i altre cop les tres
germanes o l’oncle Vània i la seva neboda, intentant salvar com fos les restes
del seu propi naufragi, i creient en l’esperança que algun dia les generacions
del futur podrien gaudir de l’engruna de felicitat que a ells i a elles els hi
havia estat negada. Cal acabar amb les tradicions enquistades i reinventar el
teatre, ens havia afirmat aquell altre jove autor tocat de rauxa avantguardista
que acaba disparant-se un tret al cap perquè no port suportar l’absència de la
seva gavina també amb les ales ferides. Els personatges que es passegen amb un
toc de frívola indolència per aquest hort, són hereus d’aquells altres. Però a
ells no els hi resta ja ni l’afany de
seguir treballant , ni l’esperança en el futur. Ells, d’alguna manera, han
assumit ja que són part del passat. I la millor mostra d’això ens l’ofereix la
Liubov Andréievna, que torna a la finca familiar assetjada pels deutes hipotecaris
i la proximitat d’una subhasta pública amb l’aparent intenció de salvar com
sigui els mobles. Però que no fa absolutament res per evitar el desastre. I que
potser fins i tot el busca de forma més o menys conscient , per tal de fugir
definitivament d’aquest decorat que s’esmicola amb uns quants rubles a la
butxaca. Un rubles que tenen també els dies comptats, perquè al futur de
l’Andréievna s’endevina la proximitat d’una nova ruïna econòmica i sentimental.
D’altra banda,
som davant una obra escrita alhora des
de la consciència de la proximitat de la pròpia mort . La sempre fràgil salut del bon
metge tuberculós que era també Txhèkhov s’havia deteriorat ja moltíssim, quan
es va posar a escriure aquest text que li havia demanat la seva dona, l’actriu
Olga Knipper, per tal de tornar als escenaris. I aquesta realitat de la vida
que s’escapa, ressona també a les commovedores paraules que deixa anar
Andréievna gairebé al final de tot, quan
s’acomiada per últim cop de les parets de la finca, i d’aquests cirerers que
ben aviat cauran a cops de destral : “El meu jardí estimat, tan bonic, tan
tendre; la meva vida, la meva joventut, la meva felicitat,...adéu!...adéu !”.
En hi prou amb aquestes paraules per deixar-se envair per tota la commovedora
malenconia que recorre el text. O amb aquelles altres que Andréivna deixa anar
quan té la sensació de veure realment per primer cop aquestes parets que ha
contemplat infinitat de vegades i que ja mai més podrà tornar a mirar: aquí
Txèkhov captura de forma desoladorament emotiva com allò que ens resulta
quotidià agafa una nova dimensió quan prenem consciència de la seva pèrdua. I
malgrat això, el cert és que l’autor va voler veure la seva obra com una
comèdia. Tot i que el mític director Konstantin Stanislavski no va dubtar en
veure-la per la seva banda com un text
dramàtic , i així és com la va representar en un muntatge llegendari que segons
sembla ser, només va deixar un xic descontent al mateix autor.
Tornant al
principi: és tan gran Txèkhov i és tan magistral la seva darrera obra, que fins
i tot són capaços de superar per moments les malifetes d’un director que , per
contra, sembla anar ben perdut entre aquests cirerers. Ernesto Caballero afirma
que en el seu espectacle, i sense oblidar-se del tot d’allò que va remarcar
Stanisllavski, ha volgut recuperar els aires de comèdia reivindicats per
l’autor. Però dubto molt que a Txèkhov li fes cap gràcia –posem pel cas- contemplar la forma com Caballero ha
transformat a la criada Dunyaska interpretada per Karina Garantivá en un
ridícul personatge grotesc sempre amb ganes de moure el cos amb evidents
símptomes de sobreinterpretació. I fins i tot encara que es posés ràpidament al
dia pel que fa a l’ús i abús de les noves tecnologies, dubto que li semblés
divertit trobar-se a l’Anya ( en mans d’una Isabel Madolell ben necessitada
també de bona direcció) fent-se selfies
a tort i a dret, mentre es passeja per una escenografia tan aparatosa com erràtica
en les seves intencions que no es troba ni de lluny entre els millors treballs
de Paco Azorín. I dubto que li despertessin cap somriure els actes de màgia de
la Sharlotta, o les festes amb Karaoke de Queen , o les perruques espatarrants
ficades amb calçador capil·lar. Tot plegat, detalls que denoten una indigesta
voluntat de modernitat mal assimilada: no pots posar-te a jugar a fer de
Ostermeier , quan resulta evident que no comparteixes el seu mateix ADN
creatiu, i estàs forçant la màquina. I posats a dubtar , dubto que el mestre
restés impàvid , contemplant com Caballero i una molt impostada Carmen Machi
aconsegueixen allò que sembla impossible: deixar totalment buides d’emoció les
paraules de comiat de l’Andreièvna a les quals em referia abans. Posats a
salvar un muntatge tirant a insalvable, queden els bons moments que ens ofereix
Nelson Dante ficat en la pell de Lopahim,el ric comerciant que havia crescut en
aquesta mateixa casa com a fill dels serfs. O l’efectiva transformació
realitzada per la jove actriu Isabel Dimas per tal de transformar-se en el molt
vell criat Firs , tot i que la decisió d’operar aquest transvestisme resulti
també discutible. O el teló final relacionat amb aquest mateix criat, una ben
trobada resolució escènica. Tot plegat poc ; massa poc: l’extraordinari hort de
Txhèkhov necessita ser regat amb més seny teatral, i menys desorientació
dramatúrgica.
