El joc de la veritat

Teatre

informació obra


Autoria:
Miquel Murga
Direcció:
Miquel Murga
Intèrprets:
Octavi Pujades, Míriam Tortosa, Roger Cantos, Cristina Dilla
Sinopsi:

L’Albert i la Joana ja porten uns anys de relació de parella i aquesta reclama amb urgència noves expectatives, L’Enric i la Carmen ja han superat aquest estadi i la seva relació sembla estar a prova de tot.

Tot segueix el seu curs, fins el dia que les coses comencen a torçar-se i les mentides afloren entre tots quatre. Però qui enganya qui? I a qui afecten aquestes mentides? La mentida per sí sola és un motiu d’infidelitat?

Les mentides… o la veritats es converteixen a la fi en un joc massa perillós.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El joc de la veritat

28/05/2023

La roba bruta es neteja a casa

per Andreu Sotorra

El director, radiofonista i dramaturg Miquel Murga ja fa temps que ha enfilat la vena de la comèdia de parelles. Els embolics són un estímul creatiu i, en aquest cas, l'autor no amaga que es repenja en l'estil dramàtic del dramaturg francès Florian Zeller, autor d'«El pare», que aquí s'ha vist en dues versions, la protagonitzada per Héctor Alterio i la protagonitzada recentment per Josep Maria Pou, les dues al Teatre Romea.

Miquel Murga s'hi basa per la força que Florian Zeller dóna a la paraula, que la fa substituta de les tradicionals portes i finestres de la comèdia de bulevard, un registre que sí que va fer popular en canvi un altre autor de referència del gènere francès, el suís Marc Camoletti, amb peces com «Boeing Boeing» o «No et vesteixis per sopar», que són també conegudes aquí.

La comèdia «El joc de la veritat» de Miquel Murga es podria titular també «El joc dels disbarats», aquell joc que a cau d'orella i en focs de camp embolica la troca fins a límits insospitats. Aquí el foc de camp és un catre d'hotel per partida doble, una consulta de psicòloga i una cadira de braços i orelleres de la casa d'una de les dues parelles de l'obra. I, esclar, unes trobades i unes escapades furtives, fins i tot amb una tieta absent que rebla el clau... i no se'm malinterpreti això del “clau”.

L'obra té un avantatge que controla el tempo sense intentar allargassar-se com un xiclet. Setanta minuts a tot estirar, pim pam, i quan s'ha acabat, s'ha acabat, xin, xin, petonets, i cadascú a casa seva, perquè ben sabut és que la roba bruta es renta a casa.

Ja he parlat de dues parelles: dos amics de l'ànima de tota la vida, a la feina, a la pista de joc i al llit. I les dues parelles d'ells dos, la psicòloga i una influencer que es fa l'agost photoshopant-se els dits dels peus amb les ungles esmaltades.

L'embolic es va congriant des del primer moment, en una escena de catre —roba interior d'Intimissimi a dojo— on es perfila que embolicar-se amb la dona del millor amic és un perill que, per atzar de la cartellera, està molt lluny de «Les amistats perilloses» de Chaderlos de Laclos que aquesta temporada s'ha revisionat al Teatre Lliure, però no es pot descartar que Valmont —com un influencer pioner del segle XVIII— hi tingui alguna cosa a veure.

Una comèdia de bulevard no cal que amagui un gran factor sorpresa. Els espectadors en tenen prou amb el ritme dels diàlegs i l'intercanvi d'espais amb cops d'il·luminació o el factor embolic que ha afegit el mòbil a les comèdies de situació actuals.

Però sí que ha de tenir uns intèrprets que estiguin a l'alçada de la juguesca i que tinguin els genolls pelats de trepitjar escenari perquè tot el que passi a l'obra tingui un plus de credibilitat, cosa que aquí es garanteix amb escreix amb quatre noms de llarga trajectòria: Míriam Tortosa —que recentment va treballar també en les diferents temporades d'«Escape Room», a banda de la seva trajectòria de televisió o cinema—; Cristina Dilla —que no és tan freqüent veure-la als escenaris i que val la pena aquesta afortunada recuperació escènica—; Octavi Pujades —amb un llarg currículum de cinema, teatre i televisió—; i Roger Cantos —que ja s'ha deixat veure amb la seva vis comediògrafa en altres propostes anteriors de comèdia al mateix escenari.

«El joc de la veritat» és d'aquelles comèdies que tenen tots els ingredients perquè als quatre personatges de ficció els caiguin les dentetes una a una de tantes mentides, unes mentides que es van enllaçant una amb l'altra fins a configurar la bola de “boles” que en comptes de fer anar el carro pel pedregar enforteix encara més la vella amistat dels dos mansos un cop la roba bruta, tant la d'ells dos com la d'elles dues —mitjons inclosos—, s'ha rentat, centrifugat i eixugat a casa. Tot plegat es mereix ben bé un bon brindis amb xampany com fan ells quatre. (...)