El largo viaje del día hacia la noche

informació obra



Direcció:
Juan José Afonso
Intèrprets:
Mario Gas, Vicky Peña, Alberto Iglesias, Juan Díaz, María Miguel
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Juan Gómez Cornejo Sánchez (A.A.I)
Vídeo:
Eduardo Moreno
Ajudant de direcció:
Laura Ortega
Producció:
Teatros Grup Marquina, El Més Petit de Tots
Companyia:
Ponten Pie
Sinopsi:

És un dia d'agost de 1912 a casa de James Tyrone, cèlebre actor de teatre, envoltat de la seva esposa i els seus dos fills. El que comença com una plàcida jornada d'estiu a la casa al costat del mar anirà convertint-se poc a poc en un combat descarnat, a mesura que vagi avançant la jornada i els dimonis familiars surtin a la llum. Una lluita infatigable entre quatre éssers humans fascinants, condemnats a viure junts tractant de reavivar els calius de l'amor passat mentre cau la nit.

Crítica: El largo viaje del día hacia la noche

31/10/2015

Un viatge amb uns guies de luxe

per Teresa Bruna

Els noms de Vicky Peña i Mario Gas ja són com un imant per qualsevol persona que estimi el teatre. Ella ha estat la inoblidable Mrs Lovett de 'Sweeney Tood', la Blanche de ‘Un tramvia anomenat desig', La Maria Moliner de 'Diccionario', la Maureen de 'La reina de bellesa de Leenane', i tantes altres dones, més dolentes, més frívoles, fins i tot més cabareteres. I m’aturo aquí perquè la llista és llarga.  Pel que fa al Mario Gas ho resumiré tan com pugui: avui és el dia de Don Juan Tenorio (31 d'octubre) i no puc evitar de nombrar aquell {Tenorio} del Born que va dirigir, tot i signant col·lectivament Assemblea de Treballadors de Espectacle. Sempre el recordaré: una pila de Tenorios, una pila de Doñas Inés i la pujada al cel amb grues. Què gran! I allò del Diana!  Bé, deixo les batalletes després de recordar, també, que. probablement, el primer musical que va arribar al nostre país va ser 'SweeneyTood', signat per Mario Gas, el mateix que posteriorment va signar el brillantíssim 'Follies.'

Ja haureu endevinat el que més m’ha agradat de 'El largo viaje del dia hacia la noche': el Mario i la Vicky. Estan fora de sèrie tots dos i l’obra no es fa gens llarga (malgrat les 2,30 que dura) perquè o un o altre sempre són a escena.  No vol dir que la resta del repartiment estigui malament, els dos nois, Juan Díaz i Alberto Iglesias defensen perfectament el seu paper i María Guell suposo que també, encara que el personatge no és dels que llueixen.

Tot i que s'explica la història d'una família on cada un dels membres està força afectat i viuen una situació tensa i angoixant, penso que les emocions pugen molt si sabem que es tracta d'una autobiografia. L'obra se situa a l'agost del 1912, a la casa de James Tyrone, un actor de renom, on viu amb la seva dona i els seus dos fills. És l'estiu, fa un dia bonic, són aprop de la platja... tot és a punt perquè sigui un dia feliç. Però anem sabent que la mare, enganxada a la morfina, volia ser concertista, però no va tirar endavant per seguir el marit als seus interminables viatges. Un dels fills, que l'anomenen com Eugene, mor de petit. Els altres dos tampoc han aconseguit ser el que volien. Són alcohòlics i un d'ells, a més, tuberculós. Bé, de fet, de beure beu fins i tot la minyona. I un seguit d'esdeveniments van servint de detonants per tirar-se a matar els uns als altres. El que havien de ser converses normals acaben sent combats descarnats. Quatre persones condemnades a estar juntes tracten de revifar antics calius mentre la conversa empitjora i va caient la nit. Però s'stimen. Hi ha tendresa, molta tendresa. Almenys a mi m'ho va semblar.

Tot passa en una ambientació senzilla i eficient: un espai insípid on destaca una cortina al fons, per on s'entreveu la mar, que cada cop està més moguda; una làmpara-aranya preciosa que penja del sostre, i el blanc impecable dels vestits i de la cara de la Vicky, uns blancs que es van tornant inquietants.

Eugene O’Neill era fill d'un actor famós, ell mateix va néixer en un hotel, durant un bolo. La seva mare, efectivament, estava enganxada a la morfina i el seu germà a l'alcohol. Tot i que no deu ser la biografia fil per randa, tot indica que O'Neill va escriure aquest text per autoajudar-se i fer sortir els dimonis. Va tardar 20 anys en escriure'l. Quan afectat greument per un Pakinson que no li permetia escriure va intuir la seva mort, li va regalar a la seva esposa, l'actriu Carlotta Monterey, pregant-li que no s'havia de publicar fins 25 anys després que ell morís. Però ella no li va fer cas. I gràcies a aquesta traïció, el món va conèixer la que es qualifica com a la seva obra mestra, sent fins i tot l'inici d'un gènere abocat a parlar de famílies ('Quien teme a Virginia Wolf', d'Edward Albee; 'Agost,' de Tracy Lettis, 'Buried Child', de Sam Shepard...), amb uns personatges al límit molt ben dibuixats, amb molt d'amor, compassió i indulgència malgrat la duresa. Uns diàlegs que toquen els sentiments i que els protagonistes mostren desplegant amb generositat tots els matisos que s'han creat en tots aquests anys de carrera. Avís: la Vicky i el Mario no acostumen a actuar junts. Normalment ell dirigeix i ella actua. No se'ls perdin!