De El llac dels cignes, com a bon clàssic, s'han fet mil versions, mil lectures al llarg dels anys algunes més irreverents que d'altres. Per exemple la contemporània que va proposar Mats Ek per al Cullberg Ballet, amb els cignes interpretats per homes calbs amb tutú, en una coreografia que els feia rodolar per terra i ranquejar com si fossin jeperuts. Però el que proposa el Ballet de Barcelona en aquest Segon Acte, versionat per Anna Ishii, és una interpretació transvestida del clàssic perquè és un ballarí —el director artístic de la companyia, Chase Johnsey— qui es posa en la pell del cigne blanc o Odette. Presentat més com una fada que com el cigne (no duu el típic recollit de plomes al cap, sinó una perruca ros platí), aquesta Odette de cos musculós xoca d'entrada perquè no respon al canon del rol, és a dir, una ballarina esprimatxada i fràgil, dolorosa com una pietà. La qüestió és que Johnsey, gràcies a la seva execució impecable —el treball de tors i braços és notable— i una interpretació que copsa l'essència del personatge i la transmet al públic, arriba a fer-se creïble pel seu magnetisme. A banda de si agrada o no l'experiment, que té com a antecedent La mort del cigne que Johnsey va presentar al Teatre Onyx el juny del 2019, s'ha de reconèixer el mèrit, ja que aquesta coreografia està pensada per a un cos femení, amb "cambrés" i "attitudes" impossibles que el ballarí executa de forma miraculosa. I tot plegat amb puntes! Després, és cert que Ishii ha incorporat dos ballarins a l'estol femení de cignes, vestits amb un mono blanc, però en aquest cas el seu duo —un dels valsos d'aquesta segona part— és més adaptable al cos masculí i no sorprèn tant. La senzilla posada en escena, amb una lluna i uns laterals de mirall com de coure rovellat, un cos de ball homogeni i polit, ajuda a realçar aquest segon acte en què es condensa tota la bellesa del clàssic de Petipa.
La segona part, Tongues, presenta un canvi de registre amb una peça de caire contemporani de David Rodriguez i Luke Prunty. Tongues (llengües) està inspirada en l'obra del filòsof del llenguatge Ludwig Wittgenstein i la seva frase "Com de petit pot ser un pensament per omplir tota una vida?" Ara bé, és un mer suggeriment perquè l'obra no té cap trama sinó que més aviat presenta una sèrie de quadres suggerents i de punyent plasticitat visual. Un dels elements centrals de la peça és una porta, que es presenta com un símbol del futur i de la possibilitat de reinventar-se. Tot barrejant música contemporània amb una selecció barroca, la coregrafia sembla enfrontar grups (uns vestits de negre i d'altres daurats) en una dinàmica que tant podria ser de poder i submissió com de generacions o horitzons diferents que s'enfronten, però finalment es clou amb una abraçada reconciliadora. Més coral que la primera part, aquesta coreografia permet pendre el pols a una companyia que ha anat creixent i, malgrat el cop de la pandèmia, tira endavant amb energia renovada. A banda dels ballarins que fa temps que integren el grup (ja procedents del Ballet de Catalunya), s'hi han afegit d'altres que donen una nova alenada. Cal dir que en aquesta segona part sobresurten els ballarins masculins, potser de recorregut més contemporani, pel seu nervi i impacte sobre l'escenari. La propera cita de la companyia que va rebre el Premi del millor espectacle de dansa de curt o mitjà format per Atura als premis de la Critica 2020, és el Festival de Peralada. Estarem a l'aguait.
