Fa gairebé onze anys, el setembre del 2007, que el director Joan Lluís Bozzo va estrenar aquest espectacle —en una de les pauses de la seva etapa de musicals—, al mateix Poliorama, aleshores amb un repartiment integrat per l'actriu Laura Conejero (en les pròrrogues la va substituir l'actriu Montse Guallar), i els intèrprets Ramon Madaula, Jofre Borràs, Marta Millà, Nausicaa Bonnín i Paula Vives.
La recuperació del muntatge el 2018 serveix per constatar que l'obra manté la frescor, la picaresca i les guspires lingüístiques que es va detectar en aquell moment i per revisitar l'excel·lent vestuari i l'escenografia de Montse Amenós, així com la matisada il·luminació d'Ignasi Morros que marca en temps real de vespre tota l'acció, encara no dues hores, des de la claredat de l'inici fins a l'encesa de les espelmes del llum penjant de braços.
I per això, continua també sent vàlid el que es va dir aleshores aquí mateix, amb la inevitable comparació del canvi de repartiment.
Si no et diguessin que «El llibertí» és d'un autor francès, Eric-Emmanuel Schmitt (Lió, 1960), es podria dir que l'obra ha estat escrita inicialment en català. La traducció d'Esteve Miralles és d'una netedat remarcable pel fet que no es limita a transcriure fidelment l'original sinó que adopta en cada gir, cada expressió i cada diàleg la ressonància d'una llengua d'arribada que els intèrprets es fan seva sense cap dificultat, a pesar que hi ha algun moment de notable filosofia, i que els espectadors no triguen gens tampoc a fer-se també seva sense que els grinyoli a l'orella. Del 2007 ençà, la síndrome «Merlí» ha quallat en les famílies catalanes i, a recer dels seus plançons, s'han interessat també per les contradiccions, els suggeriments i les trampes dels filòsofs.
Aquesta conjunció, doncs, entre intèrprets i espectadors, essencial en una obra de text com «El llibertí», té bona part de mèrit en la versió traduïda, a més, esclar, del terme mig que ha sabut trobar la posada en escena, entre no fer malbé una atmosfera clàssica sense renunciar tampoc a la frescor del vodevil.
No és hora ara de fer memòria de la llarga i consolidada trajectòria de Joan Lluís Bozzo com a director, però sí que es pot dir que, amb aquesta peça que porta als escenaris novament el personatge històric i enclopèdic de Denis Diderot, Bozzo s'ha apuntat el mèrit d'una de les seves millors direccions escèniques, com si hagués entrat en un estadi de repòs entre els musicals frenètics amb els quals ha treballat i treballa, i aquesta obra de text enjogassada amb un disposició de direcció relaxada i eficaç.
Esclar que el projecte d'«El llibertí», el 2007, va néixer amb la complicitat del seu protagonista, Ramon Madaula (Denis Diderot), ara interpretat per Abel Folk, i que compta, com va comptar aleshores, amb un repartiment al qual es podria dir que li cau bé la "marxeta" que proposa l'autor. Laura Conejero / Montse Guallar, abans, i ara Àngels Gonyalons —després de penjar els hàbits de monja de «Sister Act» i fer el salt a l'infern d'«El llibertí»—, en el paper de Madame Therbouche, una pintora que està disposada a deixar Diderot retratat a pèl per a la posteritat; Marta Millà, aleshores, i ara Annabel Totsaus, que fa de Madame Diderot i que només té una escena per lluir el seu paper de dona cornuda i espavilada; i tres joves que no poden badar: Jofre Borras, aleshores i Jan Forrelat, ara, en el paper de Baronnet, portaveu de les presses i els neguits de l'exterior perquè volen tancar la impressió de l'article sobre la Moral que els ha d'escriure Diderot; Paula Vives, aleshores, i Clara Moraleda ara, la filla adolescent de Diderot que no té res més al cap sinó quedar embarassada d'un home tan gran com el seu pare; i Nausicaa Bonnín, aleshores, i ara Elena Tarrats, la jove Holbach, la filla del baró a la casa del qual s'allotja Diderot, que es mou entre el joc de la seducció adolescent per fer caure Diderot a les seves mans i la ingenuïtat de l'edat, explotada i manipulada per la pintora Madame Therbouche.
No hi ha estona per a l'avorriment, si algú es pensava que, tractant-se de Diderot, des de dalt li omplirien el cap de teories filosòfiques. La teoria filosofia, en tot cas, es desprèn de l'acció i de les situacions més rocambolesques i picants. Feia temps que no se sentia una exhalació unànime en forma de ohhhhh! des de la platea, expressada majoritàriament per nobles i irreprotxables dames catalanes, en comprovar com l'actor Abel Folk, vaja, en Diderot, fa un estriptís integral, d'esquena al públic —que corren temps de censura!—, a petició de l'entremaliada pintora, i mostra el seu pompis a la concurrència. La resta ja és imaginació i picaresca que alimenta Madame Therbouche. No calen paraules.
Tot passa en un dia, el dia, precisament, que Diderot ha d'escriure el famós article sobre la Moral, el dia que tothom, al seu voltant, ha decidit posar-lo a prova. La seductora pintora, la cornuda esposa, la precoç filla, la ingènua jove Holbach i el càrrec de consciència de feina feta no hi ha destorb que representa Baronnet.
Tots aquests personatges entren i surten del pavelló de caça on pretén treballar Diderot en un joc de portes i d'armaris tancats... i el gat. Un pavelló escenogràficament clàssic, gairebé de retallable, elegant i en consonància amb el vestuari que sembla com si tots, ells i elles, se'l posessin cada dia per anar a buscar el pa.
Vull dir que no hi ha falsa representació sinó un aire de franquesa a l'escenari. I que la broma de l'autor Eric-Emmanuel Schmitt (Sainte-Foy-lès-Lyon, França, 1960) es transforma en el fresc d'una situació vodevilesca d'alt rigor fins al punt que la qüestió de fons, l'article de la Moral, no exigeix cap definició sinó simplement buscar el que diu a l'article de l'Ètica, és a dir, buscar a la vegada el que diu a l'article de la Moral. Un ping pong filosòfic que és el mateix ping pong dialèctic que mou els personatges durant tota la representació i que els enfila a la sínia i els en fa baixar perquè totes les coses, al final, tornin al seu lloc. Tot fa pensar en un èxit garantit de la repesca d'«El llibertí» com ho va ser la seva temporada d'estrena. (...)
