Amb una riquesa lingüística que és un regal per a l'oïda, aquesta versió de l'obra «El mercader de Venècia», de William Shakespeare, traduïda de cap i de nou per Miquel Desclot i esporgada amb mestratge dramatúrgic per Konrad Zschiendrich, és una petita perla enmig del batibull “comercial” i de “reposicions per sortir del pas” que ha caracteritzat l'arrencada de temporada, accidentada per factors ambientals externs.
També la producció de la companyia de Mercè Managuerra és una reposició que prové de la temporada passada, a la mateixa sala, i que a l'estiu va valdre a l'actriu el premi Margarida Xirgu precisament per la interpretació que hi fa del jueu Shylock. Però, en tot cas, és una reposició gairebé obligada pel seu valor perquè el muntatge se centra en allò més essencial de l'obra de Shakespeare i en 90 minuts fa un recorregut entre romàntic i capitalista —una combinació explosiva!— que Shakespeare sap sintetitzar de manera efectista en la clàusula del contracte de préstec que Shylock fa a Antonio amb la clàusula que, si no compleix amb el seu deure de 3.000 ducats, li exigirà només una lliura de la seva carn.
Un s'imagina, després de les clàusules hipotecàries abusives que ha patit el sistema capitalista en els últims anys, els presumptes innocents hipotecats fent tractes amb el seu gestor en una entitat bancària signant un compromís a ics anys vista a canvi, pel deute establert més els interessos, d'una part del seu cos. Allò que diuen que sovint hi ha préstecs que costen “un ronyó” no estava tan lluny de la picardia visionària de Shakespeare!
«El mercader de Venècia» forma part de la memòria teatral de molts espectadors per aquesta juguesca shakesperiana. I també, esclar, per com resol la trampa judicial que s'acaba capgirant contra el pobre jueu Shylock que hi perd, a la fi, bous i esquelles. Una mirada a l'avançada dels suïcidis històrics moderns pels cracs inesperats de les borses. És la llei del contracte i de la importància de les clàusules escrites en lletra menuda o de les clàusules no escrites. Una lliura de carn, sí, però sense una gota de sang!
I no acaba aquí la juguesca perquè Shakespeare l'arrodoneix amb la trapelleria de fer que la promesa de Basanio, la bonica Pòrcia, es transformi en el jutge del plet —aquí sí que cal admetre que Shakespeare es passa de la ratlla i confia que els espectadors entenguin que el teatre és un joc on tot és possible— i acabi reblant el clau amb el joc de l'anell que va i que ve i, en certa manera, amb el triomf de la dona sobre l'ambició romàntica del mascle comprada amb diners.
La posada en escena d'«El mercader de Venècia» és neta sobre un fons absolutament fosc. No hi cal res més perquè s'omple amb la paraula, tan ben dita, que cal recordar que aquell do de la llengua en teatre que a vegades sembla que s'hagi perdut, aquí reviu i brilla com si s'hagués acabat d'abrillantar.
La interpretació de Mercè Managuerra i el seu Shylock és antològica —sense esmentar el fet que el gènere del sexe no fa la cosa—, però també la interpretació de Pòrcia (l'actriu Sílvia Forns) i la dels dos actors que completen el protagonisme de l'obra: Damià Plensa (Basanio) i Àlvar Triay (Antonio). En la primera temporada hi treballava l'actor Lolo Herrero (actualment, en un altre repartiment al Teatre Gaudí Barcelona). Hi ha alguns doblets de personatges secundaris, però només els imprescindibles i tan fugaços que queden gairebé fosos amb els seus papers principals.
La direcció de Konrad Zschiendrich ha evitat qualsevol sortida de mare i ho ha deixat tot a permetre que el discurs mani per sobre de qualsevol altra opció. En aquest cas, a causa d'una baixa imprevista per qüestions personals, l'actor Mingo Ràfols el va subtituir en la directiva mantenint la continuïtat de la seva mateixa línia. De Mingo Ràfols es també l'espai sonor. Si algunes vegades els clàssics semblen contemporanis, aquesta versió d'«El mercader de Venècia» n'és un cas evident. (...)
