Qualsevol espectador que es troba amb el qualificatiu de "pallasso" en una proposta teatral, espera o més aviat confia que l'intèrpret —si és un monòleg— faci el que fan tots els pallassos: enfarinar-se la cara, si pot ser davant de l'auditori, envermellir-se els llavis, posar-se el vestit de lluentons o el de parracs —depèn de si fa de Cara Blanca o d'August—, posar-se el barret adequat, calçar-se els mocasins de luxe o els sabatots, i rematar-ho amb el nas vermell. I més que fer riure, remoure els sentiments.
De tot això, l'actor Luis Bermejo —que un dia va fer el salt del teatre a la televisió i s'ha passejat per la majoria de sèries espanyoles dels últims deu anys—, només es posa el nas. El seu monòleg, doncs, és podria dir que és el de l'antipallasso. I això el converteix en un relat que vol ser humorístic i profund a la vegada entre picossades d'autobiogràfic, sentimental, autodestructiu i rancorós amb el gremi —el dels pallassos i el circ— i l'obliga a adoptar una personalitat especial: la del pallasso home, la del pallasso frustrat, la del pallasso orquestra, la del pallaso anomenat pallasso de soirée, la del pallasso que, en un minut de sortir a la pista, pot canviar el rumb de la vida. (...)
Tot plegat mostra la bona intenció de la proposta 'El minuto del payaso' i del text de José Ramón Fernández, però és una bona intenció que topa amb un text que no avança com hauria d'avançar, que comença a fer giragonses endavant i endarrere, que es fa repetitiu al llrg de 75 minuts i que l'actor tendeix a esbravar, no a interpretar, amb un to elevat, a crits en algun moment, com si la capacitat mitjana de la sala s'hagués convertit en un circ romà a l'aire lliure.
Només l'obertura del maletot que porta —d'on tampoc no brilla del tot la màgia—, els gags de l'ampolla d'aigua, el fruiter al voltant del plàtan, l'ús del tovalló i alguns coixins lingüístics que explota al màxim recuperen el to del pallasso desvergonyit i poètic que segurament els espectadors esperaven, però tot torna aviat on havia començat i el discurs dilueix a poc a poc la intenció, ni que l'intèrpret i els espectadors facin esforços per corejar, sisplau per força, el crit de "papapantxo!" mentre alguns, com pronostica el mateix protagonista, potser no saben que s'han equivocat de sala i encara esperen ara que hi surti Núria Espert fent de rei Lear. Com diria aquell: "xistu!". (...)
