El minuto del payaso

informació obra



Vestuari:
Mónica Boromello
Il·luminació:
Eduardo Vizuete
Producció:
Teatro El Zurdo
Autor:
José Ramon Fernández
Direcció:
Fernando Soto, Michael Vogel
Companyia:
Familie Flöz
Sinopsi:

“On és l’aventura, el risc, el viatge, en definitiva... On és la vida com a experiència?”. Això es pregunta el personatge creat per Fernando Soto en l’últim espectacle de la companyia madrilenya Teatro El Zurdo. Un pallasso.

"Un treball vibrant amb picades d’ullet a la metatrealitat i que aconsegueix la participació entusiasta del públic." (ABC)

El dia del “Festival d’homenatge al circ”, una funció benèfica en la qual se succeeixen números de circ en un teatre, un pallasso espera el seu torn al fossat. Faran que surti a l’escenari per una trampa. En la soledat de l’espera, repassa i evoca moments del seu passat i ens confessa la seva relació amb la família i els fets i les persones que el van marcar al circ on va néixer. A més, ha vingut un productor de la tele que li proposarà que hi vagi a fer el seu número, cada dia el mateix, a la una de la matinada, en un late show. Un minut.

Crítica: El minuto del payaso

20/01/2016

Quan un pallasso busca desesperadament la rialla fent servir molt qüestionables trucs, alguna cosa funciona malament

per Ramon Oliver

Què li passa, al pallasso? Doncs, després d’escoltar-lo cridar ( i com crida, aquest pallasso!, i com d’exhaustius n’arriben a ser, els seus esgotadors crits!) al llarg de gairebé una hora i mitja, no podria donar-vos una resposta. Vull dir que el fallit monòleg de José Ramón Fernández interpretat amb histrionisme carregant per Luis Bermejo, comença gairebé com si volgués anar pel camí de la confessió autobiogràfica feta des de la solitud d’un camerino abans de sortir a l’escenari a interpretar el numeret de rutina, s’embala tot seguit per tal de transformar-se en una actuació del pallasso que reclama ( a crits, esclar!) la rialla del públic utilitzant mecanismes un xic vergonyosos (de vegades, molt vergonyosos), i acaba lliscant cap a la previsible aparició del pallasso trist i poètic que voldria transmetre missatges de solidaritat humana amb cada rialla. Particularment, m’agradaria aclarir-li a l’intèrpret de l’espectacle que si la gent no riu prou ( per moments, no riu gens) quan toca riure , potser no és pas perquè s’hagin confós de camí i estiguin al Lliure que no toca esperant que surti la Espert ( una broma de la qual tira mà també el pallasso) o perquè tinguin el cor tancat a la rialla , sinó perquè el que ens proposa com a matèria de rialla, en realitat no fa riure. I allargar la situació estirant-la i repetint-la fins obtenir quelcom semblant a l’objectiu previst, és un vell truc que tampoc no ajuda massa. Dit això, només resta dir que ni el molt adient espai escènic pel qual es mou el pallasso ni la suggestiva maleta que obra davant nostra i que sembla plena de prometedores revelacions, poden fer res per remeiar la sensació d’incomoditat que provoca una recerca de la rialla plantejada amb tan febles recursos creatius.