El miracle d'Anne Sullivan

Teatre

informació obra


Ajudantia de direcció:
Marga Parrilla, Susana Vicente (llenguatge dactilològic)
Il·luminació:
Xavier Costas
So:
Omar Ocampo
Assesoria de moviment:
Valentina Callandriello
Escenografia:
Pablo Paz
Vestuari:
Rafató Teatre
Intèrprets:
Mar Ferrer, Míriam Escurriola, Jep Barceló, Andrea Portella, Rosa Serra, Carles Garcia , Màrius Hernández, Tai Fati
Direcció:
Empar López, Àlex Ollé (La Fura dels Baus)
Autoria:
William Gibson
Direcció Musical:
Peter Rundel
Sinopsi:

Una professora amb una infància traumàtica tracta d’educar una nena sorda, cega i muda. Un fosc complex de culpabilitat, per la mort del seu germà, impulsa la pedagoga a redimir-se mitjançant l’educació de la nena. Quan arriba a la casa on viu la petita, es troba amb una família que l’ha criat en unes condicions de protecció extrema, i percep la incapacitat dels pares per poder educar-la. Helen és considerada com una desgràcia de la natura, amb la qual és impossible tenir cap mena de contacte comunicatiu eficaç. Tan sols la mare manté una lleu esperança. La nena, per la seva banda, viu en un món propi completament aliè i no sap com trencar aquesta bombolla fins que arriba Anne Sullivan, qui amb molta paciència, rigor i disciplina s’encarregarà de la seva educació. Però realment, per a que la Helen pugui arribar a comunicar-se… cal un veritable miracle.

Basada en una història real, l’obra de teatre The Miracle Worker (de William Gibson) va esdevenir una gran pel·lícula de cinema, guardonada amb dos Oscars i diverses nominacions.

Crítica: El miracle d'Anne Sullivan

31/01/2017

Amb totes les claus del melodrama

per Jordi Bordes

El Teatre del Raval insisteix en adaptar grans icones del cinema en blanc  negre i traslladar-lo a la veritat de l'escena. Ho van fer amb Dotze homes sense pietat (2010) Testimoni de càrrec (2015) i, ara, amb El miracle d'Anne Sullivan. És cert, que també hi ha hagut peça teatral d'aquest melodrama però si ha impactat a la memòria catalana, és per la seva versió cinematogràfica. De la intriga judicial s'ha saltat al melodrama. Ja no hi ha el to de thriller dels muntatges anteirors. Opten per una peça que ha de coptar a l'emoció de l'espectador. I nmo és fàcil amb els recursos limitats de la sala. Certament, se'n surten prou bé, sobretot, gràcies al treball de les dues actrius protagonistes. Míriam Escurriola és una Anne Sullivan que emociona pel seu ímpetu i les seves pors mentre que Mar Ferrer és una Helen Keller que desarma, des de la seva primera aparició. La resta del repartiment, procuren mantenir una contenció que li és imprescindible per no menystenir la càrrega emocional amb la que es treballa durant tota la peça, en una tensió que no decreix. Sí que sobta la solució de la veu en off que revela les costures d'una proposta molt honesta. En canvi, decidir que algunes de les escenes entre les dues protagonistes es mostrin sense ni un fil de so és encertat perquè ho despulla i permet imaginar la duresa d'un món sense els sentits actius amb els que conviure amb els altres.

L'obra, de prop de dues hores, passa ràpida, sense descans. Potser hi ha alguns quadres que es poden concentrar, evitar canvis d'espais i aconseguir que les accions de la caseta del jardí (o de l'estació) se sobreposin amb les de cal Keller. És un plaer poder compartir la funció amb persones invidents (tambe hi haurà sessions per a persones sordes amb àudiodescripció) perquè els garanteix el dret de la cultura. Potser el però d'aquesta peça d'entusiastes, està en reproduir l'emoció d'aquell film (que remet a uns personatges històrics) però que obvia fer-li cap traslació al món d'avui:.Una família benestant, amb criats, i un patriarcat indiscutible no ajuda a identificar-s'hi ni a trobar raons per descobrir-se vulnerable i capaç d'aprendre d'aquesta empenta de la institutriu i la seva alumna. L'autenticitat de les dues, fa que l'emoció (quan no el plor) redimeixi tants patiments. Atenció a la reivindicació de la debutant Mar Ferrer i de la directora (ara actriu) Escurriola. Un plaer emocionar-se amb elles.