Davant el dilema del que en teatre són o no són les ben o mal anomenades “noves tendències”, hi ha aquesta resposta del col·lectiu i companyia La Virgueria que amb l'espectacle «El missioner», de qualificatiu inclassificable, fa una prèdica al metavers a partir de la influència i la manipulació que el bombardeig dels videoclips musicals exerceix sobre la societat actual, sobretot, esclar, en els més joves que el tenen com a mirall del que haurien de voler ser si volen ser com el que diuen que són els protagonistes dels “hits” musicals convertits en models narratius de vida tant des de la ficció com des del realisme.
La companyia La Virgueria reuneix en aquest espectacle diverses disciplines, des de la música, el so, les tècniques digitals, el moviment, la coreografia, el discurs, la il·luminació i l'escenografia futurista. La majoria d'escenes tenen un pla de visió dominat per la il·luminació, de diferents tonalitats. I els discursos de cadascun dels intèrprets —la dramaturga tal, la dramaturga tal altra...— es relacionen sovint amb clips musicals de personatges que remenen milions de milions i que, si abans eren carn de prestatgeries d'elapés i aparadors de música, amb l'era digital s'han apoderat de les diverses finestres de les xarxes socials, des de la més tradicional com Facebook, a la més infantil i adolescent com TikTok.
La Virgueria reflexiona sobre l'impacte que tindrien aquestes mateixes figures icòniques —que de tant explotar l'entorn digital semblen figures de ficció— si actuessin de denunciants de les injustícies o de les estafes preorganitzades pel poder econòmic i polític com les accions preferents bancàries que van ensorrar econòmicament milers de petits inversors enganyats a posta, els plans de pensions que esclavitzen tota una vida per continuar esclavitzant els que es jubilen o, ben al contrari, s'aprofitessin de la seva incidència global sobre la societat més jove i es convertissin en impulsors del racisme, la dictadura de l'estètica, la sexocràcia, l'amor a preu fet o els tentacles del capitalisme. De fet, més que parlar en condicional, caldria parlar ja en present perquè molts dels missatges subliminals que hi ha darrere de la narrativitat dels videoclips musicals no amaguen la seva intenció descaradament manipuladora en una o altra direcció.
Els cinc intèrprets de La Virgueria, quatre dones i un home, intenten posar en clau escènica aquesta especulació futurista basada en la realitat del present en un espectacle bilingüe, més en espanyol que en català. Una trama on es conviu tant amb el Lorazepam que amanseix les feres com amb l'ajut solidari per ajudar la conservació de la llúdriga.
Hi ha, com es veu, un cert rerefons d'humor dins d'«El missioner», però també un aire concloent de tragèdia: la tragèdia del conformisme, la tragèdia de la impotència, la tragèdia de la incertesa del futur, la tragèdia de la fredor del present.
I, entremig, ressò de Britney Spears, Rosalía, C. Tangana, Lady Gaga —¿saps com es diu Lady Gaga?— o Madonna —molta Madonna per donar i per vendre!— i, al seu voltant, també, moltes Sares: la Sara de la nina de l'attrezzo que les representa totes i les altres Sares que són les nines de carn i os exposades a viure la pressió de la cossificació, la sexualització i l'engany de capitalitzar l'èxit mesurat en milions —ja siguin de “likes” o de dòlars— per arribar a ser la nova Madonna de torn. (...)
