Potser els videoclips que ens mirem amb avidesa no són tan innocents com semblen. I si fossin missioners del nostre temps encarregats de sembrar en les nostres ments el masclisme, el culte a la riquesa i la desigualtat?
Nous llenguatges cinematogràfics, estètiques alternatives, formes d’explicar el món mitjançant visions artístiques… Efectivament, un videoclip pot ser totes aquestes coses, però, especialment quan són videoclips adreçats al consum del públic en general, com més ampli millor, cal mirar-se’ls amb atenció i visió crítica, perquè sovint són mitjans ràpids i massius per exportar a tot el planeta uns valors determinats que van des de la manera de relacionar-nos entre nosaltres fins al dret a la possessió, passant per la manera en què hem de viure la sexualitat i les estructures familiars que són, o no, acceptables. Que potser els videoclips no són, com els antics missioners cristians, colonitzadors culturals disposats a generar estereotips de gènere, de classe i de raça? Penseu-hi la pròxima vegada que veieu el videoclip d’un artista desconegut d’un país llunyà que ha acabat convertit en tota una celebritat mundial coronada per YouTube o alguna altra plataforma similar…
Us conviden a reflexionar sobre el tema els integrants de la companyia La Virgueria, que van obtenir amb el projecte d’aquest espectacle una de les Beques “Premis Barcelona 2020” concedides per l’Ajuntament. Ho fan mitjançant un text carregat d’humor negre, una música que és protagonista de l’espectacle i que inclou tant una banda sonora original com cançons especialment conegudes, el llenguatge corporal i un seguit de videoprojeccions que marquen l’estètica del muntatge. Tots aquests llenguatges, fets servir de manera conjunta, construeixen en escena una realitat paral·lela que ens mostrarà, amb ironia, quina relació tenen els videoclips i la resta de productes audiovisuals que consumim amb la manera en què ens mirem el món…
És la nova proposta de La Virgueria, una companyia integrada per Aleix Fauró, Isis Martín, Patricia Bargalló i Júlia Ribera, que busca que el teatre continuï en sortir de la sala de representació, induint reflexions i pensaments que estimulin el pensament crític. Potser heu vist muntatges seus com ara Com menja un caníbal (2019), sobre la importància de les cures i els exclosos del sistema capitalista, o Medusa (2017), una dramatúrgia de la novel·la homònima de Ricardo Menéndez Salmón a càrrec de Pablo Ley i guanyadora dels premis Quim Masó i Serra d’Or a millor espectacle de l’any; entre moltes altres creacions escèniques.
Davant el dilema del que en teatre són o no són les ben o mal anomenades “noves tendències”, hi ha aquesta resposta del col·lectiu i companyia La Virgueria que amb l'espectacle «El missioner», de qualificatiu inclassificable, fa una prèdica al metavers a partir de la influència i la manipulació que el bombardeig dels videoclips musicals exerceix sobre la societat actual, sobretot, esclar, en els més joves que el tenen com a mirall del que haurien de voler ser si volen ser com el que diuen que són els protagonistes dels “hits” musicals convertits en models narratius de vida tant des de la ficció com des del realisme.
La companyia La Virgueria reuneix en aquest espectacle diverses disciplines, des de la música, el so, les tècniques digitals, el moviment, la coreografia, el discurs, la il·luminació i l'escenografia futurista. La majoria d'escenes tenen un pla de visió dominat per la il·luminació, de diferents tonalitats. I els discursos de cadascun dels intèrprets —la dramaturga tal, la dramaturga tal altra...— es relacionen sovint amb clips musicals de personatges que remenen milions de milions i que, si abans eren carn de prestatgeries d'elapés i aparadors de música, amb l'era digital s'han apoderat de les diverses finestres de les xarxes socials, des de la més tradicional com Facebook, a la més infantil i adolescent com TikTok.
La Virgueria reflexiona sobre l'impacte que tindrien aquestes mateixes figures icòniques —que de tant explotar l'entorn digital semblen figures de ficció— si actuessin de denunciants de les injustícies o de les estafes preorganitzades pel poder econòmic i polític com les accions preferents bancàries que van ensorrar econòmicament milers de petits inversors enganyats a posta, els plans de pensions que esclavitzen tota una vida per continuar esclavitzant els que es jubilen o, ben al contrari, s'aprofitessin de la seva incidència global sobre la societat més jove i es convertissin en impulsors del racisme, la dictadura de l'estètica, la sexocràcia, l'amor a preu fet o els tentacles del capitalisme. De fet, més que parlar en condicional, caldria parlar ja en present perquè molts dels missatges subliminals que hi ha darrere de la narrativitat dels videoclips musicals no amaguen la seva intenció descaradament manipuladora en una o altra direcció.
Els cinc intèrprets de La Virgueria, quatre dones i un home, intenten posar en clau escènica aquesta especulació futurista basada en la realitat del present en un espectacle bilingüe, més en espanyol que en català. Una trama on es conviu tant amb el Lorazepam que amanseix les feres com amb l'ajut solidari per ajudar la conservació de la llúdriga.
Hi ha, com es veu, un cert rerefons d'humor dins d'«El missioner», però també un aire concloent de tragèdia: la tragèdia del conformisme, la tragèdia de la impotència, la tragèdia de la incertesa del futur, la tragèdia de la fredor del present.
I, entremig, ressò de Britney Spears, Rosalía, C. Tangana, Lady Gaga —¿saps com es diu Lady Gaga?— o Madonna —molta Madonna per donar i per vendre!— i, al seu voltant, també, moltes Sares: la Sara de la nina de l'attrezzo que les representa totes i les altres Sares que són les nines de carn i os exposades a viure la pressió de la cossificació, la sexualització i l'engany de capitalitzar l'èxit mesurat en milions —ja siguin de “likes” o de dòlars— per arribar a ser la nova Madonna de torn. (...)