El capitalisme ha convertit l'èxit social en fama, en beguda escumosa, en riure eteri, en buidor dins d'una lluent bombolla. La nova religió majoritària és aquella en què es pot viure amb una certa (o evident) impunitat. Ho cantava Cristina y los Stop, al llunyà 1967: Tres cosas hay en la vida: Salut, dinero y amor. Ara, la deriva ha multiplicat la perversió i, per això, en aquesta delirant producció puja Esmeralda Colette dalt d'una escala (com si fos Jesús messiànic al Sermó de la muntanya) i es pregunta, sarcàstica i insinuant pregunta "¿Cuál es el nombre de lady Gaga?".
La companyia La Virgueria amb treballs de documentació i dramatúrgies austeres i que incomoden el públic (L'hivern al cos, 180º de Cel, Paisaje sin casas, El pes del plom, Arbres, Medusa, Com menja un caníbal) s'ha llançat a la frivolitat. Canvia la moneda de la dolorosa consciència per un superficial escenari de focos, micros i influencers. Ha canviat el costat de la moneda però la seva denúncia continua sent aclaparadora. Per cert, els de La Calòrica també van fer una aventura espiritual amb El profeta, probablememt la peça més diferent del seu imaginari i que el públic va celebrar menys, però que ells s'estimen perquè hi van aprendre molt.
Seguint el joc de l'escena (busquen una nova missionera entre el públic), potser caldrà reescriure les benaurances més enllà d'aquella ironia de'n Serrat a Bienaventurados. I que ens perdonin els del púlpit i els amos dels confessionaris.
Les benaurances d'aquesta nova missió que s'alimenten l'ego a base de Lorazepan, brillantina i vestits ajustats resa així:
- Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és la pista de la discoteca i les primeres fileres dels concerts d'Eufòria al Palau Sant Jordi.
- Feliços els humils, perquè mai hauran de lluitar per aconseguir l'èxit i sucumbir en el primer divorci escampat per les novel·les grogues i/o roses.
- Feliços els qui ploren, perquè faran millors balades i pujaran en els rànquings dels més escoltats a l'Spotify
- Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè sempre més tindran fam i set de justícia (l'onada de la cantant es produeix pel boom mediàtic més que per la brillantor de la partitura o pel timbre de la seva veu).
- Feliços els compassius, perquè avui uns pocs són els líders i la resta són els passius, que els segueixen enfollits, adorant-los.
- Feliços els nets de cor, perquè ja tenen els seus ídols per a comprovar com la fama enriqueix i encapsula en gàbies d'or.
- Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè, a falta de sexe desenfrenat, bona és la contemplació
- Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè la retransmissió en directe a l'story d'Instagram catapultarà la seva fama.
L'equip que ha muntat La Virgueria juga en dues generacions d'actors. Isis Martín (pedra filosofal de la companyia a l'escenari) amb Patrícia Bargalló (que també ha participat en altres muntatges com El pes del plom i que ja era femme fatale a The guarry men show, de Pau Roca) competeixen amb Guillem Gefaell (Teenague dream), Esmeralda Colette (Se mira pero no se toca, niña) i Alba Sàez (Like si lloras). L'equip juga a favor de ser innaccessibles, divins fins i tot en les derrotes. Les màscares serveixen com a codi per quan els propis intèrprets es transformen en Poder per manipular l'esquer de l'artista perquè el públic desitgi, especuli i consumeixi.
L'espectacle és generacional, adreçat a un públic d'entre 20 i 30 anys. La majoria dels referents s'adrecen a aquell públic. I la buidor dels personatges idolatrats es multiplica més encara quan no s'entenen les picades d'ullet. El cinisme transpira per tots els porus però, més enllà d'una evident i estèril denuncia al capitalisme (que tot ho degrada), no es pot construir gaire res. Segurament, és el que aspiraven; probablement, no és el que busca un grapat d'espectadors. Per ser coherents (per molt que incomodés a l'audiència) l'obra hauria d'acabar amb una festa a dalt de l'escenari entre artistes i públic. Amb tanta parafernàlia caldria haver sintonitzat i connectat amb el públic com passava a Así bailan las putas (de Sixto Paz). La diferència entre aquestes dues propostes (en l'una se juga a fer que els artistes siguin inaccessibles; en l'altra, es convidava a alliberar-se amb el twerking) és que la primera fuig a la representació, i la segona posaven el testimoni sobre l'escenari.
