El públic és un convidat és en aquest Garito que recull les persones fràgils, un espai on els uns llepen les ferides dels altres. On es guareixen de la fredor i la impunitat del Poder del carrer. Un espai on narrarelscontes és fantasiosos, on redimir els records d'infància al poble, just passada la Guerra civil, on la Guàrdia Civil s'endú els pares sense un motiu aparent. Un lloc on ningú vol ser protagonista i una música constant fa d'escalf als que passen fred i gana, als vulnerables. Sense que ni aparegui ni un bri de Nadal, té un regust a conte tendre, és com el coixí que s'abraça en una pel·lícula romàntica i que transmet calor.
La Virgueria presenta una peça amb un ampli repartiment i aconsegueix teixir una peça molt coral, en què, tot i la veu preponderant de les narradores (l'àvia-mare-filla per on respiren tots els personatges), tothom està atent i dins de la situació.Tot ballant, fent acrobàcies o jugant a tocar (quan no ensopegant-s'hi) del públic.
En realitat, descobert l'espai i les vulnerabilitats de l'ànima i del cos de cadascú, la peça no desplega gaire més. Però és molt reconfortant sentir com tots se senten a gust embolcallats i hi ha un punt d'enveja cap a aquests personatges marginals (un punt estrafets, de Valle-Inclán, com aquells perdedors de Paisaje sin casas). La Virgueria és una companyia de fort compromís social. Per això, moltes de les seves obres aprofundeixen sobre el negoci d'armes, (El pes del plom), la vida a la presó (180º de cel), o sobre la responsabilitat de l'art (Medusa). Aquest treball, juntament el fantasiós i apocalíptic Snorkel, segurament, surten de la seva factoria més densa,però mantenen el fil de donar veu a desheretats i de fer-los valuosos. Aquest no espai, a més, respon molt bé a la situació del col·lectiu d'artistes que està impulsant la recuperació del Teatre Arnau i que, mentre sobreviu sota el segell d'Arnau itinerant. Aquesta gent del Garito, aquests fràgils, que expressen la seva delicadesa regalant taronges, sintonitzen amb les ànimes que habiten espectacles tant diferents com Nu, Udul, o aquell Santa Nit de Julio Manrique i Xavi Ricart.
Com menja un caníbal pot ser tant intranscendent com saber de quin color és la pell d'un os polar o si la fonètica de capitalisme és agradable a l'oïde, o no. O desxifrar els somnis, mentre bull l'aigua amb patates i pastanagues per fer-hi una crema. La peça que flirteja amb aparells de circ (un pal xinès i un trapezi, tot i que no s'arriben a desplegar al màxim les acrobàcies habituals) té una connexió amb el públic molt més amable que a Sopa. Aquest Com menja un caníbal es mereix molta més vida. Tant a Barcelona com fent gira per Catalunya.
