Sona estrany, oi? Però és el que ens proposa la periodista cultural Júlia Bertran, autora del llibre M'estimes i em times en el qual, mitjançant il·lustracions i converses amb diversos personatges, posa en qüestió l'amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i, en conjunt, els rols sexistes que regeixen la nostra vida íntima i social. Podem desprendre’ns d’aquests mandats de gènere i estimar sense cotilles prefabricades? Potser la dansa és una bona manera de començar a alliberar, d'entrada, els nostres cossos. La Júlia Bertran ha estudiat el ball que es coneix com a perreo o twerking, sovint considerat un ball patriarcal que cosifica i denigra les dones. Però si heu provat de moure el cul al ritme de la música, sabreu que el femení de cos mai no és cosa. I és que potser el caràcter patriarcal del twerking rau en la manera com ens el mirem i no en el ball en si mateix, de la mateixa manera que una faldilla curta o un escot no són pas masclistes, però potser sí que ho són algunes de les mirades que s'hi projecten. Com desmuntem la perspectiva androcèntrica que ha marcat la nostra mirada al món? Alliberem el cos femení de la culpa que el travessa. Això el que ens proposen a Twerking. I fem-ho de la mà de la Júlia Bertran i de l’Ana Chinchilla, una de les professores de ball que li ha ensenyat a moure el cul i les idees. Sacsegem natges i prejudicis, celebrant-nos, convertint la dansa en una trinxera des d’on combatre els estereotips sexistes que homes i dones tenim tan assumits.
Sixto Paz porta a escena els conceptes dels quals Júlia Bertran parla en el seu llibre. És una companyia teatral integrada per creadors de camps diversos, i no només de l'escena, que defensa l'eclecticisme per afrontar des de punts de vista diferents cada projecte que emprenen. Tot i això, sempre basen la seva feina en les emocions, en l'actualitat i en el públic assistent, a qui els agrada implicar en els seus muntatges. El 2017 ja van portar al festival Tender Napalm, un text de Philip Ridley que va dirigir Pau Roca.
Finalista a revelació. Premis de la Crítica 2019
Si al Grec del 2017, el viatge de Sixto Paz transitava pel circ amb Tender Napalm, ara apel·len a la intimitat de la primera persona. El muntatge, que parteix del llibre de la periodista Júlia Bertran (T'estimes i em times), necessita de generar confiança entre els espectadors. Per això, l'acció transcorre en una mena de pista de ball en què es van intercalant els exercicis de tweerk i les reflexions i confessions de Bertran i la professora de dansa Ana Chinchilla. El que, aparentment, sembla ben allunyat en quan a format, casa molt bé. L'obra és una reclamació del dret de fer i ser de les dones, davant d'una societat patriarcal, masclista,que posa ulleres castradores per a controlar i dominar. Hi ha alguns aspectes de la tesi que poden ser contradictòries (no genera inseguretat la creació d'un xat per denunciar que se senten assetjades, tot i l'evident bona voluntat d'ajuda, no crea és desconfiança, que afebleix la llibertat dels més vulnerables?) però com es diuen desde la primera persona del singular, sense ganes de pontificar res, honestament, ajuda a treure punts foscos de la societat i a debatre'ls obertament, sense la vergonya que et mirin quan balles tweerk. O quan qüestiones punts de vista, amb la millor de les intencions. Oi?
Teresa Ferré ja va fer una aproximació de le sintencions del muntatge en l'article sobre l'assaig obert del Factoria Grec.
Aprofiteu la sessió aeròbica del cos i que, també, allibera els porus de l'ànima. Escolteu i compartiu, sense reserves ni ràbies. Balleu sense la por del què diran. Així es construeix una societat més lliure. I cauen les màscares dels moralismes. Dels vells i dels nous, que puguin venir.