Así bailan las putas

Teatre | Nous formats

informació obra



Autor:
Ana Chinchilla, Jan Vilanova, Pau Roca
Direcció:
Pau Roca
Dramatúrgia:
Jan Vilanova
Intèrprets:
Júlia Bertran, Ana Chinchilla
Assesor de moviment:
Alba Sáez, Ana Chinchilla
So:
Clara Aguilar
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Escenografia:
Paula Font, Paula González
Sinopsi:

Sona estrany, oi? Però és el que ens proposa la periodista cultural Júlia Bertran, autora del llibre M'estimes i em times en el qual, mitjançant il·lustracions i converses amb diversos personatges, posa en qüestió l'amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i, en conjunt, els rols sexistes que regeixen la nostra vida íntima i social. Podem desprendre’ns d’aquests mandats de gènere i estimar sense cotilles prefabricades? Potser la dansa és una bona manera de començar a alliberar, d'entrada, els nostres cossos. La Júlia Bertran ha estudiat el ball que es coneix com a perreo o twerking, sovint considerat un ball patriarcal que cosifica i denigra les dones. Però si heu provat de moure el cul al ritme de la música, sabreu que el femení de cos mai no és cosa. I és que potser el caràcter patriarcal del twerking rau en la manera com ens el mirem i no en el ball en si mateix, de la mateixa manera que una faldilla curta o un escot no són pas masclistes, però potser sí que ho són algunes de les mirades que s'hi projecten. Com desmuntem la perspectiva androcèntrica que ha marcat la nostra mirada al món?  Alliberem el cos femení de la culpa que el travessa. Això el que ens proposen a Twerking. I fem-ho de la mà de la Júlia Bertran i de l’Ana Chinchilla, una de les professores de ball que li ha ensenyat a moure el cul i les idees. Sacsegem natges i prejudicis, celebrant-nos, convertint la dansa en una trinxera des d’on combatre els estereotips sexistes que homes i dones tenim tan assumits.

Sixto Paz porta a escena els conceptes dels quals Júlia Bertran parla en el seu llibre. És una companyia teatral integrada per creadors de camps diversos, i no només de l'escena, que defensa l'eclecticisme per afrontar des de punts de vista diferents cada projecte que emprenen. Tot i això, sempre basen la seva feina en les emocions, en l'actualitat i en el públic assistent, a qui els agrada implicar en els seus muntatges. El 2017 ja van portar al festival Tender Napalm, un text de Philip Ridley que va dirigir Pau Roca.


Crítica: Así bailan las putas

22/10/2019

Estrenyent i afluixant les natges com a acte d'autoseducció

per Ramon Oliver

Un, dos, un dos, un dos, un dos...Així és com ens rep Ana Chinchilla mentre anem entrant a un Escenari Brossa convertit en quelcom a meitat de camí entre una sala d’escola de ball i una disco tirant a casolana: marcant insistentment el ritme, i movent com cal el cul davant una càmera de vídeo. En sou conscients de la poca atenció que li prestem al cul i a totes les seves possibilitats expressives ,coreogràfiques i fins i tot catàrtiques? Es diria que de tant seure damunt d’ell ens hem oblidat ja una mica de les seves múltiples funcions menys evidents.  Doncs sinó en sou conscients  l’Ana us ajudarà a prendre consciència. Com la va prendre quan es va apuntar a les classes de “twerking” de  l’Anna la periodista Júlia Bertran,  l’altra gran protagonista d’aquesta trobada a meitat de camí entre la festa reivindicativa disposada a assenyalar a cops de cul les múltiples cares del masclisme quotidià , i  la autoconfessió amarga capaç de restar-li amargor a les paraules gràcies al moviment de natges que et reconcilia amb tu mateixa. La Júlia no les tenia totes, quan es va animar a donar-li nova marxa al seu cul i als seus malucs; masses prejudicis sobre el sovint injuriat “perreo”, masses dubtes sobre el seu propi cos. Però les manies se li van anar de cop tot conèixer aquesta “profe” amb la qual ha acabat compartint espectacle de Sixto Paz  sota la direcció de Pau Roca.

La Júlia s’encarrega ben aviat de trencar el foc tot dirigint-li a les noies del públic una pregunta ben directa: alguna vegada vas ser considerada com  la més “guarra” de la classe, la més promiscua de l’aula , la més orgullosament puta ? I en cas que la resposta sigui negativa, alguna vegada te n’has penedit de no haver-ho estat per culpa de les inseguretats i de la por al judici dels altres,  i t’has posat a pensar en les oportunitats perdudes? La primera pregunta de la Júlia marca ja clarament el terreny cap el qual ens dirigim entre “coreo” i “coreo”. No cal ni posar-se a ballar “twerking”: la frase “així ballen les putes” pronunciada com a condemna – sovint amb aires protectors-  pel mascle de torn , ha estat des de sempre una moneda corrent d’efectes demolidors. I entre aquests efectes ( gairebé no cal ni dir-ho) es troben la culpabilització davant del propi desig, la inseguretat envers el propi cos, la inducció que et porta a creure que ets responsable del teu propi dolor: l’agressió sexual  de l’altre – et ve a recordar la frase – té el seu origen en la teva manca de discreció, de correcció , de comprensió de les normes i dels rols: si et poses a ballar “com ballen les putes”, no t’has d’estranyar de les conseqüències que tingui el teu ball!

En qualsevol cas: que no decaigui la festa! L’Ana i la Júlia es posen a explorar davant nostra records i imatges que fan mal, molt de mal. Però no se n’obliden mai d’un moviment de  malucs i glutis que – tal i com ens alliçona l’Ana ,que per alguna cosa és la profe i ve d’on ve- en va també ple de rerefons històric. I aquí és on el cul que s’agita alliberadorament ve a connectar diferents formes d’esclavatge . I aquí és també on les dues oficiants de la gresca coreogràfica ens recorden que el sovint difamat “twerking” no està necessàriament orientat a la seducció de l’altre ni té res a veure amb el component de submissió sexual amb què de vegades se l’associa . Aquí, la primera “víctima” de seducció ha de ser un/a mateix/a. Només si et reconcilies amb la pròpia imatge i  els propis fantasmes i et desfàs de la càrrega de culpabilitats induïdes per les quals no t’has de sentir culpable, podràs assumir aquesta autoseducció que no condueix cap a cap mena de narcisisme, sinó cap a la pròpia reafirmació personal. És veritat que de vegades , entre lliçó i lliçó i confidència i confidència, l’estructura de la proposta escènica pot semblar més aviat tirant a un xic desestructurada. Però no és menys cert que demanar-li a unes natges amb ganes de contreure’s i expandir-se a ritme de “twerking” que s’estructurin una mica més, potser seria demanar lis ja massa. En hi ha ben bé prou amb l’originalitat de la classe que no té en cap moment ganes de convertir-se en classe magistral i  la contundència d’una denúncia que es presenta personalitzada per la vivència de les pròpies protagonismes.