Así bailan las putas

Teatre | Nous formats

informació obra



Autor:
Ana Chinchilla, Jan Vilanova, Pau Roca
Direcció:
Pau Roca
Dramatúrgia:
Jan Vilanova
Intèrprets:
Júlia Bertran, Ana Chinchilla
Assesor de moviment:
Alba Sáez, Ana Chinchilla
So:
Clara Aguilar
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Escenografia:
Paula Font, Paula González
Sinopsi:

Sona estrany, oi? Però és el que ens proposa la periodista cultural Júlia Bertran, autora del llibre M'estimes i em times en el qual, mitjançant il·lustracions i converses amb diversos personatges, posa en qüestió l'amor romàntic, la cultura monògama, la família tradicional i, en conjunt, els rols sexistes que regeixen la nostra vida íntima i social. Podem desprendre’ns d’aquests mandats de gènere i estimar sense cotilles prefabricades? Potser la dansa és una bona manera de començar a alliberar, d'entrada, els nostres cossos. La Júlia Bertran ha estudiat el ball que es coneix com a perreo o twerking, sovint considerat un ball patriarcal que cosifica i denigra les dones. Però si heu provat de moure el cul al ritme de la música, sabreu que el femení de cos mai no és cosa. I és que potser el caràcter patriarcal del twerking rau en la manera com ens el mirem i no en el ball en si mateix, de la mateixa manera que una faldilla curta o un escot no són pas masclistes, però potser sí que ho són algunes de les mirades que s'hi projecten. Com desmuntem la perspectiva androcèntrica que ha marcat la nostra mirada al món?  Alliberem el cos femení de la culpa que el travessa. Això el que ens proposen a Twerking. I fem-ho de la mà de la Júlia Bertran i de l’Ana Chinchilla, una de les professores de ball que li ha ensenyat a moure el cul i les idees. Sacsegem natges i prejudicis, celebrant-nos, convertint la dansa en una trinxera des d’on combatre els estereotips sexistes que homes i dones tenim tan assumits.

Sixto Paz porta a escena els conceptes dels quals Júlia Bertran parla en el seu llibre. És una companyia teatral integrada per creadors de camps diversos, i no només de l'escena, que defensa l'eclecticisme per afrontar des de punts de vista diferents cada projecte que emprenen. Tot i això, sempre basen la seva feina en les emocions, en l'actualitat i en el públic assistent, a qui els agrada implicar en els seus muntatges. El 2017 ja van portar al festival Tender Napalm, un text de Philip Ridley que va dirigir Pau Roca.


Crítica: Así bailan las putas

22/10/2019

Ballar, dir i pensar, sense por

per Teresa Ferré

La companyia Sixto Paz, sempre inconformista, torna a trencar convencions en la seva nova proposta, Así bailan las putas. Títol provocador a banda i que té tot el sentit un cop vista l’obra, podem situar la proposta a cavall entre l’espectacle escènic, el taller, el ritual col·lectiu i l’experiència personal compartida perquè en té tots aquests ingredients, i més. 

Prenent com a punt de partida el llibre de dibuixos i entrevistes M’estimes i em times (2017) de la periodista Júlia Bertran, l’obra també converteix la dansa twerk en fil conductor des d’un punt de vista del seu significat real, quins són els orígens, la relació amb el booty dance i com la mirada externa l’ha estigmatitzada. Per conduir el ball, qui millor que Ana Chinchilla, ballarina i professora de twerk de Bertran. Totes dues pugen per primer cop a un escenari i ho fan des de la naturalitat i deixant clar que no són actrius, ni ho pretenen, actitud honesta que va totalment a favor de l’espectacle i de la comunió que s’estableix amb el públic, que hi participa en tot moment. 

En un espai escènic que emula una pista de ball els espectadors s’aniran movent i llençant a seguir una introducció al twerk que culmina en una dansa sense pautes ni regles, només amb el sentiment acumulat durant tota la funció. Un temps en el qual totes dues narren, des de l’experiència personal, situacions tan extremadament violentes com una violació i tan quotidianament fastigoses com que un home et grapegi sense permís. Reflexions i exemples individuals, molts compartits per la majoria per reclamar la igualtat de les dones en una societat patriarcal, narració memorialística de com la dona ha estat oprimida al llarg de la història, traços d’humor i empremta generacional de tota aquella joventut femenina traumatitzada arran del tractament mediàtic del cas Alcàsser. 

Sentiments que es barregen a ritme dispar, en algun moment incongruent, però que en conjunt fan un espectacle singular i que té molt bona acollida entre el públic més enllà del gènere i com s’hi identifiqui cadascú. Así bailan las putas també té una vessant intel·lectual i pedagògica farcida de referències a obres que han marcat la descoberta del discurs crític i feminista de les protagonistes, una porta d’entrada per a qui vulgui després aprofundir i sobretot compartir, perquè un dels trets fonamentals de l’obra és que només juntes es podrà fer front a una societat patriarcal que oprimeix quotidianament la meitat de la seva població. A partir d’aquí, tot està per fer i tot és possible.