Esmeralda Colette és una de les actrius de Las Huecas (Aquellas que no deben morir) que, ara, presenta un projecte en solitari, barrejant els reptes de la seva mare per a progressar i sortir de les misèries del camp i d'una vida de supervivència i la de la pròpia actriu que ha abandonat el pragmatisme i se sent feliç creant inspirant-se en, digem-ne, les formes dels núvols. El seu fil vermell deu estar fet de sobretaules familiars sobre els privilegis dels terratinents i cacics i la migradesa de la vida camperola. Unes diferències que van créixer arran de la Guerra Civil (que va tallar cap possibilitat de dignificar la vida dels pagesos i que va enaltir el Poder de l'Esglesia, de l'Exèrcit i, directament, del diner). Per això, la seva fantasia és recuperar les cançons de treball al camp, la veu dels obrers i dels derrotats a través de la memòria històrica. Però el bust de Franco impedeix que cap planta s'aixequi del peu de la seva estàtua. Si més no, d'entrada.
Joan Brossa va fer una escultura “per xiular” l'alcalde franquista Josep Maria de Porcioles, un dels majors especuladors de la ciutat durant el franquisme. Pretenia sublevar el concepte d'escultura per enaltir un personatge i convertir-lo en una forma de criticar-lo. Iago Pericot construiria Guillotina, decades més tard, com a intenció de catarsi col·lectiva. Ara, Colette, deixa un bust de Franco sobre d'una cadira i només l'abraça i li dona uns aparents cops simpàtics al rostre (tothom veu la ràbia amb la que propina aquestes bufetades, que són doloroses perquè arriben massa tard, per a un dictador que va morir al llit) en el quadre final. Sens dubte, és on hi ha més agror de tot el treball, tot i que ella s'hagi tapat amb un capgròs d'una nena de ríxols, aparentment ingènua.
L'univers de Colette coincideix amb el de Las Huecas per un ritme lent, amb moltes pauses. Potser amb la companyia aquests llargs silencis queden compensat per la presència de les diferents intèrprets. Ara, tot i el deliri musical, l'espectador se sent desemparat, sense saber què significa, cap a on transita la peça. Colette parla del seu testimoni personal, com Carla Rovira ho faria en el seu relat de Màtria (amb la mare a l'escenari i tot). Fa alguna mirada ràpida a la seva infància de família immigrant que coneix el català gràcies als anime de TV3, que la connecta amb Bàrbara Mestanza (Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa) i amb algunes imatges provocadores com les de Juana Dolores (Massa diva per a un moviment assembleari). Però la contundènca, en realitat, s'atenua en el darrer moment. Com un joc buscat, d'escapar-se de l'evidència. Com una autocensura política que, en realitat, ja deixa entreveure perfectament quina és la seva ideologia que finta el Poder. Colette deuria ser una nena inquieta que hauria trencat més d'un plat, perquè no parava de mirar.. i de tocar. I els pares i els avis li deurien repetir aquella cantarella de l'"es mira però no es toca". Però la curiositat, la seva ànima d'artista, l'obligava a tocar i a jugar-hi. Els esclops de Rodrigo Cuevas (Trópico de Covadonga) com la jaqueta torera de Glòria Ribera (Parné) indiquen aquesta contradicció de nostàlgia per un passat familiar i alhora denúncia de no haver-se sabut aixecar contra els Poderosos durant dècades. És una peça de militància velada (amb els textos projectats) però que, a sota, hi ha una queixa de tots els que, veient que es produïen injustícies, no van saber alçar-se i establir un mínim equilibri de classes. Colette es queda amb les formes dels núvols, sense cremar contenidors. Però els núvols els mouen les ventades. I d'un cop de vent pot caure una escultura que no es pereix cap pedestal per a honorar-lo.
