Aquellas que no deben morir

informació obra



Sinopsi:

El TNT ha acompanyat amb una residència de creació el projecte Aquellas que no deben morir del Col·lectiu Las Huecas. El festival, en aquest cas, no aposta només pel projecte, sinó també per la potència poètica i política que emergeix de la seva (in)determinada manera de fer les coses.  

Las Huecas —totes dones, totes nascudes entre 1990 i 1995, i una mica de tot arreu (text, cos, titelles, performance, filosofia, estètica, llum, so)— insisteixen que això de la creació col·lectiva no ho fan només de ‘boquilla’. Firmar com a col·lectiu vol dir que ho fan tot cinc vegades i que han après a desaprendre, i a sumar. Cal paciència, empatia i temps per gestionar friccions i frustracions. Fer tot això des de la precarietat requereix, a més a més, un cert fanatisme i molts ovaris.

‘Si la vida te da limones…’: fent-se-la seva, Las Huecas posen la precarietat al servei del seu amor pel teatre, per l’artifici. Artifici, aquí, en negreta i subratllat, perquè l’objectiu és precisament celebrar el poder revolucionari que s’amaga en saber treure fantasmes d’un llençol —o palaus d’una caixa de sabates. Crear des de la imperfecció i l’aproximació —inevitables, quan se sumen perspectives i lectures— converteix la seva escena en un lloc sempre incert, sempre en procés, en trànsit.

Posant en joc la ironia o el ridícul, Las Huecas prenen distància, subratllen i denuncien determinats aspectes de la realitat. A banda de qüestionar, treballant-se-la, la seva precarietat, a Aquellas que no deben morir volen denunciar el negoci i la gestió privada de la mort. Un aspecte del capitalisme que va molt faltat de reflexió crítica.

Convidant a professionals i activistes a formar part de les seves converses i omplint aquell lloc incert de símbols funeraris, ninots de vudú i danses rituals, Las Huecas han tenyit el seu estat de trànsit permanent del misteri fascinant, enigmàtic i terrorífic que normalment associem amb la mort.

Crítica: Aquellas que no deben morir

06/10/2021

Quanta, quanta llibertat!

per Jordi Bordes

Diuen que els fantasmes poden traspassar les parets sense immutar-se. Que no els calen les portes obertes per escapar-se. Las Huecas reben el públic guarnides amb un llençol amb dos forats pels ulls i una goma que els fixa el coll. Esperant i fent-se el ronso. Caminant ben lentament, com per fer-se transcendents i provocant, assegudes, ensenyant la sola de la sabata tot aixecant una cama. Són com aquell esperit que va fer furor de logo al Sònar, fa una pila d'anys. Elles se senten amb la llibertat absoluta, amb la batuta de fer virar el vaixell cap on els hi ve de gust. I per això, fan el viatge enrere: De l'esperit al cos que acaba de cedir l'últim sospir. I tot seguit a cos que celebra la vida,com un ball sense complexes... És un relat amb ombres d'interpretació, entre les performers i la màscara del personatge.

Cada quadre és un contrast. I el saben defensar amb bon treball formal i alhora amb unes ganes de trencar amb convencions socials i artístiques. Si en l'escena de la tanatopràxia (maquillar un cos perquè tingui una presència calmada en les hores de vetlla) es busca la connexió amb les persones estimades que ja han traspassat, en el quadre final hi ha una reflexió més cruel sobre com no es vol morir. El ritme torna a ser lent i al costat d'un relat que va desgranant-se amb intenció però sense projecció (captivant pel que diu més que pel com ho diu) es construeix una instal·lació del que podria ser un cementiri. O un cos enterrat fora de lloc sagrat. I la imatge trasllada a la crueltat de 2666 que va adaptar Rigola de la novel·la de Bolaño, o als retalls que Agnes Mateus projecta com a vídeos de transició a Rebota, rebota y en tu cara explota. És un quadre agònic com el que els follets d'Intims Produccions plasmen a Èter brota. O com aquella instal·lació aclaparadora i calmosa de Conde de torrefiel a La Plaza.

Las Huecas té l'aire de desinhibició de companyies com José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, Arma de construcción masiva, Explore el jardín de los Cárpatos). La forma i la llibertat regnen en una companyia que té moltes coses a dir. I que farem bé de parar-hi l'orella. De moment, aquest espectacle es veurà en breu a l'Antic Teatre. Catarsi col·lectiva.