L'Antic Teatre va tornar a acollir, la setmana passada, Aquellas que no deben morir, una creació del col·lectiu Las Huecas. Júlia Barbany, Esmeralda Colette, Núria Coromines i Andrea Pellejero ocupen l'escena, i les acompanya al control tècnic Sofía A. Martori, responsable de l'espai sonor juntament amb Adrià Girona. Ho il·lumina tot la imprescindible Ana Rovira.
Les quatre performers, cobertes amb llençols de fantasmes clàssics, es desplacen molt lentament, i per moments el seu suau lliscar, juntament amb la manera com estan disposats els plecs, crea un efecte visual de levitació. La processó d'espectres té una duració que es fa notar i es revela necessària per a la sorpresa que sobrevindrà quan la veu d'una d'aquestes ànimes en pena expressi, entre esbufecs i amb la veu distorsionada, la seva perplexitat post mortem.
La còmica “fantasmada” assenyala la desatenció de la nostra societat envers els tràmits i rituals de la mort, i anticipa també la fragilitat extrema dels qui se n'han de fer càrrec sense tenir-ne la menor idea, indefensos davant els voltors del mercat funerari. En una altra escena, les intèrprets es lliuren a una nua i velocíssima dansa de la mort, i després, en trencar-se la rotllana, a una coreografia libèrrima on cadascuna d'elles, com si ballés amb la seva ombra, interacciona amb un esquemàtic alter ego de fusta que és –per moments– enarborat a la manera d'una pancarta, cavalcat com una muntura o accionat com una guitarra elèctrica.
Les creadores posen el cos –lliure i desinhibit, dessexualitzat– en aquestes escenes corals, mentre que la paraula la deleguen en dues convidades especials –expertes de la vida quotidiana, que dirien els del col·lectiu Rimini Protokoll–. Per començar, Núria Isern, una maquilladora multifuncional –“bodes, batejos, comunions i defuncions”– i especialitzada en tanatoestètica, fa una demostració de tanatopràxia que ho acaba essent també d'ètica professional i de compassió autèntica. La treballadora funerària enumera i aprompta diferents productes per a la desinfecció, condicionament i maquillatge de l’“usuari”; il·lustra, sobre una model viva, alguns dels procediments a seguir; ens parla de les cinc fases del dol tal com les va definir Elisabeth Kübler-Ross, “la mare de la tanatologia”, i ens explica algunes anècdotes emocionants i –per què no?– divertides.
La part final de l'espectacle està marcada pel discurs de Júlia S. Cid, membre del col·lectiu Som provisionals, “una xarxa de suport per viure el morir amb consciència i sobirania”. L'activista comparteix informacions sobre la liberalització salvatge –i per reial decret– de les prestacions de serveis funeraris a l'estat espanyol, i denuncia la manca de transparència i els tractes abusius de l'oligopoli que administra el negoci de la mort. Cada cop és més car morir, diu, i les altres l'escolten reconcentrades. Un taüt espera sobre dos cavallets, en una instal·lació que comunica el tanatori amb una mena d'altar o recinte sagrat. En un moment de gran intensitat i entrega, les performers es colpejaran el pit com a mostra de dolor públic, connectant així amb el gest ancestral de les ploracossos.
Som davant una performance documental on tenen cabuda, entre altres coses, una processó de fantasmes perplexos, una classe de tanatopràxia, un ball catàrtic i desacomplexat, unes paraules de la Ilíada i un poema cantat d'Emily Dickinson. Las Huecas tenen la humilitat –la decència, l'ètica– de no usurpar el saber o les certeses, i per això conviden expertes i activistes a posar-hi les paraules. Tot plegat per oferir una hipòtesi escènica on qüestionar la institucionalització de la mort i imaginar altres pedagogies del dol.
Article publicat a Núvol el 3 de març de 2022
