Ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…
Sortim a celebrar el futbol en centenars de milers. Ens mengem els plàstics que llencem a l’estómac dels peixos que ens cuinem per sopar. Ens venem els pisos i els apartaments a preus impossibles per a nosaltres mateixos i després ens manifestem contra el turisme. Els nostres amics s’han convertit en polítics i ara viuen en un despatx. Assassinem dones a raó de dues per setmana des de fa 10 anys i nosaltres encara hem de continuar defensant-nos i justificant-nos davant la gent que ens escolta. Això sí, que no falti el minut de silenci a la porta dels ajuntaments amb cada morta.
Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a dir les coses pel seu nom. S’ha de perdre la por a paraules com assassinat, suïcidi, mort, acudit fàcil, merda seca, metàstasi, leucèmia, calvície, grassor, gra de pus, hemorroides, caca, asfíxia, menyspreu, avortament, eutanàsia, poligàmia, ventre de lloguer, adulteri, vòmit, moc sec, colonoscòpia i amor.
Parlar de la nostra passivitat, de l’acció de les gents petites que està canviant el món a poc a poc, de la nostra deixadesa, de l’esperança que ens queda, de l’amor, del desamor, del meu despotisme que ningú no coneix i uns quants pateixen, de la violència, de la meva violència, de la teva violència…
… ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…
Premi de la Crítica 2017 a Noves Tendències
Sovint, des del joc i l'humor negre es mostra de manera molt més evident la impunitat de la violència de gènere. Agnés Mateus no s'està per orgues. Les seves escenes són descrites en primera persona del singular i ataca contra tot allò que li sembla indecent. Ho fa amb un risc físic evident, amb imatges d'una bellesa (i duresa, alhora) plàstica i amb un discurs inequívoc. El seu gran encert és que ho fa, des de l'humor més negre (sense necessitat de saltar-se a la farsa ni al grand guignol). Comencem.
Agnés Mateus declina l'abecedari dels insults a la dona. Com qui fa una gràcia. Com qui celebra la imaginació popular del mascle ibèric. Però encara desgrana més fèl amb la pluja daurada per expressar els finals (sempre limitats) de les protagonistes dels contes. El gran clímax arriba quan s'enfunda una màscara (no desvetllarem la ironia) que no compleuix amb les mesures de l'anunci. I com, de sobter, empatitzant amb els mascles, s'adona que el món roda per una força intrínseca viril cada matí, en sortir dle llit. Una trempera que li deu haver atorgat pels temps dels temps una superioritat inqüestionada. Mateus no necessita abordar la història de les seva família (tendra i enginyosa Barbes de balena) ni expressar la ràbia d'actriu que ha de representar una escena immoral (implacable Aüc), en té prou en fer humor negre del mascle (coincidint amb la mirada de Sol Picó a Dancing with frogs, que aspira a un nou home pel segle XXI). I deixar que, alfinal caiguin les pilotes de goma i esclatin a les cares dels primers espectadors. el que cregui que no és un tema que l'afecti se'l trobarà tard o d'hora. Mirada crucial per eradicar aquests assassinats de les llars familiars.
Mateus juga amb elements (la taula microfonada), l'estètica infantil (és veritat que no apareix la cita "Pechos fuera" d'Afrodita A a google i sí la de "puños fuera" de Mazinger Z?) amb els quadres preciosos (com quan els ganivets fan espurnes a la roda d'afilar) que recorden al seu debut Hostiando a M. És un llenguatge que pren forma, que s'assenta i fa gruix. Ja cal que reboti molt aquest espectale a les cartelleres dels teatres (també als que no s'atreveixen tant amb el risc del contemporani) perquè diu grans veritats des d'un riure cínic ben pròxim a un públic jove i adult.