Ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…
Sortim a celebrar el futbol en centenars de milers. Ens mengem els plàstics que llencem a l’estómac dels peixos que ens cuinem per sopar. Ens venem els pisos i els apartaments a preus impossibles per a nosaltres mateixos i després ens manifestem contra el turisme. Els nostres amics s’han convertit en polítics i ara viuen en un despatx. Assassinem dones a raó de dues per setmana des de fa 10 anys i nosaltres encara hem de continuar defensant-nos i justificant-nos davant la gent que ens escolta. Això sí, que no falti el minut de silenci a la porta dels ajuntaments amb cada morta.
Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a dir les coses pel seu nom. S’ha de perdre la por a paraules com assassinat, suïcidi, mort, acudit fàcil, merda seca, metàstasi, leucèmia, calvície, grassor, gra de pus, hemorroides, caca, asfíxia, menyspreu, avortament, eutanàsia, poligàmia, ventre de lloguer, adulteri, vòmit, moc sec, colonoscòpia i amor.
Parlar de la nostra passivitat, de l’acció de les gents petites que està canviant el món a poc a poc, de la nostra deixadesa, de l’esperança que ens queda, de l’amor, del desamor, del meu despotisme que ningú no coneix i uns quants pateixen, de la violència, de la meva violència, de la teva violència…
… ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…
Premi de la Crítica 2017 a Noves Tendències
La performer i artista multidisciplinària Agnés Mateus porta molts anys d’espectacles i de transgressió escènica. Foguejada en muntatges del col·lectiu General Elèctrica, així com en projectes de Juan Navarro, Roger Bernat, Rodrigo García i Simona Levi, entre d’altres, l’any 2014 va presentar, dins el marc del Festival Grec, Hostiando a M, la seva primera creació. Rebota rebota y en tu cara explota, el seu segon abordatge des de l’autoria escènica, novament en col·laboració amb l’artista multidisciplinari Quim Tarrida, es va estrenar el setembre de 2017 al Festival TNT de Terrassa i ara es pot veure a l’Antic Teatre fins al 4 de febrer.
Diu José A. Sánchez que tot gest dissident està necessàriament lligat a la provocació que desperta l’exposició honesta d’un sentir i/o dissentir, i que busca diverses formes de representació de l’experiència. L’espectacle d’Agnés Mateus i Quim Tarrida —que, a més de ser cocreador i codirector, s’ocupa de l’espai sonor i audiovisual— busca afectar el públic, sacsejar-lo i fer-lo còmplice. És cert que la violència de gènere no és, avui i aquí, un tema tabú, ans al contrari, però cal seguir buscant maneres de denunciar-la de manera efectiva. Ara mateix trobem en cartellera Blasted, de Sarah Kane, portada a escena per Alícia Gorina al TNC, i podríem també fer esment —per citar només un parell d’espectacles d’aquesta temporada— del díptic We Women i Dancing with frogs de Sol Picó. La forma com Mateus du a terme la seva denúncia, amb un discurs directe i contundent i unes accions físiques que esglaien, l’allunya de la convenció escènica i la manté en el circuit resistent de l’off —l’espectacle és una coproducció de Terrassa Noves Tendències, l’Antic Teatre i el Konvent de Berga—. Això sí, el passat divendres l’Antic Teatre estava ple a vessar. L’èxit de la proposta demana a crits una exhibició més àmplia i prolongada.
La violència, que en Hostiando a M abastava tots els àmbits de la societat, es troba aquí molt focalitzada en el gènere. Agnés Mateus incideix en una sèrie d’estereotips masclistes que reboten i fem rebotar fins que ens esclaten a la cara; explica un munt d’acudits grollers i profundament ofensius, i regurgita una llista interminable d’insults contra les dones. La performer pronuncia les paraules vexatòries —més d’un centenar— amb convicció i vehemència, i hi aporta un ludisme irònic i feridor alhora: declama els insults, els balla i fins i tot els contrapunteja amb una cançó de José Luis Perales que literalment l’estaborneix.
La violència verbal més explícita dóna pas a la violència de les mentides i mistificacions que sotmeten i domestiquen les dones. Vestida com una princesa Disney, Mateus va rebent ràfegues de confeti, una pluja daurada que amenaça d’ofegar-la i rubrica els finals ensucrats i funestos dels contes infantils, resumits de manera hiperbreu i amb un sarcasme demolidor. També dispensa afilades crítiques a determinats productes de ficció televisiva, paràboles bíbliques, moments estel·lars de la història i apunts biogràfics sobre usos i costums dels famosos, tot evidenciant els aspectes i missatges més sagnants del patriarcat.
Més enllà de l’àcida paròdia que posa en solfa els estereotips culturals, hi ha pallassos sinistres, un carretó ple de terra, ganivets molt ben esmolats —ella mateixa els aprompta, en una escena d’enorme plasticitat i potència visual— i una màscara de làtex fallida —“Parezco un artefacto de Marcel·lí Antúnez”— que vehicula de manera hilarant la denúncia de la fal·locràcia. Els vídeos enregistrats per Quim Tarrida, que mostren cossos de dones mortes en espais deshabitats, solars i cases enrunades, precedeixen les accions corporals més aguerrides. L’assassinat és la part més visible de la violència de gènere, i Mateus l’aborda amb una implicació i una responsabilitat que compromet fins i tot la seva integritat física. Crida i ens interpel·la després d’haver-se posat en una situació que evidencia la urgència del crit. Aquesta és la manera que ha trobat de construir la seva denúncia. Ella assumeix riscos —potser com a forma de legitimar-se per parlar de determinats assumptes, i d’acusar-nos per la nostra passivitat i indiferència, pels nostres incrèduls minuts de silenci—, i el públic no resta ni immunitzat ni inatacable.
Agnés Mateus diu, crida i corporitza veritats com punys, o com cops de puny, o com míssils d’Afrodita A —té un record per a ella en el primer tram de l’espectacle—, i la contundència de la denúncia la fa pràcticament irrebatible. No prescindeix de l’humor, sovint portat al límit, ni de l’autoironia —“La creación contemporánea nos va a matar”—, i comunica de forma directa el seu missatge, fins a fer irrompre la realitat en escena, amb la projecció d’una llista que conté els noms de les víctimes reals de la violència de gènere, en concret les dels tres darrers anys: “No quiero aprender a perdonar a nadie. Me he comprado una libreta para apuntar todo lo imperdonable”. El seu cos esdevé agent i receptacle de la violència, i les accions —puntuades amb gran eficàcia i dinamisme per l’espai sonor de Tarrida, la il·luminació de Carles Borràs i les intervencions, crucials, de Pablo Domichovsky i Ismael Mengual— ens arriben per via sensorial i de manera immediata: no importa tant el significat que els puguem atribuir com l’impacte que generen i el que remouen.
Crítica publicada a Núvol el 24 de gener de 2018
