Rebota, rebota y en tu cara explota

Nous formats

informació obra


Direcció:
Agnés Mateus, Quim Tarrida
So:
Quim Tarrida
Vídeo:
Quim Tarrida
Il·luminació:
Carles Borràs
Producció:
Antic Teatre, Festival TNT
Companyia:
Moviment d'Insurrecció Sonora (M.I.S.)
Interpretació musical:
Moviment d'Insurrecció Sonora (M.I.S.)
Sinopsi:

Ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…

Sortim a celebrar el futbol en centenars de milers. Ens mengem els plàstics que llencem a l’estómac dels peixos que ens cuinem per sopar. Ens venem els pisos i els apartaments a preus impossibles per a nosaltres mateixos i després ens manifestem contra el turisme. Els nostres amics s’han convertit en polítics i ara viuen en un despatx. Assassinem dones a raó de dues per setmana des de fa 10 anys i nosaltres encara hem de continuar defensant-nos i justificant-nos davant la gent que ens escolta. Això sí, que no falti el minut de silenci a la porta dels ajuntaments amb cada morta.

Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a dir les coses pel seu nom. S’ha de perdre la por a paraules com assassinat, suïcidi, mort, acudit fàcil, merda seca, metàstasi, leucèmia, calvície, grassor, gra de pus, hemorroides, caca, asfíxia, menyspreu, avortament, eutanàsia, poligàmia, ventre de lloguer, adulteri, vòmit, moc sec, colonoscòpia i amor.

Parlar de la nostra passivitat, de l’acció de les gents petites que està canviant el món a poc a poc, de la nostra deixadesa, de l’esperança que ens queda, de l’amor, del desamor, del meu despotisme que ningú no coneix i uns quants pateixen, de la violència, de la meva violència, de la teva violència…

… ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…

Premi de la Crítica 2017 a Noves Tendències 

Crítica: Rebota, rebota y en tu cara explota

30/06/2019

No res, no res, i el portaven a penjar

per Francesc Massip

Hi ha un refrany popular que, per expressar que una cosa aparentment sense importància de sobte té conseqüències dràstiques, es diu: "No res, no res, i el portaven a penjar". L'aparença de Rebota, rebota és la d'un espectacle d'humorista en solitari, que va contant acudits i fent gracietes, sovint de mal gust, com les tantes que poblen la mandrosa quotidianitat, particularment quan el blanc de la befa és la dona. Així comença el monòleg d'Agnès Mateus, una actriu que sua la cansalada en escena, amb un ritme corporal desbocat, que tant et venta un mastegot com et fa batre les barres i t'estiregassa l'arc zigomàtic. Pas a pas, va posant en evidència l'atàvica misogínia que roman encastada en el còrtex de la nostra societat patriarcal. I poc a poc l'humor esdevé incòmode, d'una cruesa que ja no et permet riure sense entrebancs. La violència masclista és l'aire que es respira en el país malalt que tolera (i vota) Vox. Violència esperonada per la casta casposa dels togats i les seues corretges de transmissió mediàtiques. Una misogínia estructural que criminalitza la protesta i edulcora l'agressió. I per això és tan necessària la col·lisió que proposa Agnès Mateus al seu espectacle, formalment divertit, que penetra amb estilet afuadíssim en la (mala) consciència de l'espectador.