Rebota, rebota y en tu cara explota

informació obra



Direcció:
Agnés Mateus, Quim Tarrida
So:
Quim Tarrida
Vídeo:
Quim Tarrida
Il·luminació:
Carles Borràs
Producció:
Antic Teatre, Festival TNT
Companyia:
Moviment d'Insurrecció Sonora (M.I.S.)
Músics:
Moviment d'Insurrecció Sonora (M.I.S.)
Sinopsi:

Ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…

Sortim a celebrar el futbol en centenars de milers. Ens mengem els plàstics que llencem a l’estómac dels peixos que ens cuinem per sopar. Ens venem els pisos i els apartaments a preus impossibles per a nosaltres mateixos i després ens manifestem contra el turisme. Els nostres amics s’han convertit en polítics i ara viuen en un despatx. Assassinem dones a raó de dues per setmana des de fa 10 anys i nosaltres encara hem de continuar defensant-nos i justificant-nos davant la gent que ens escolta. Això sí, que no falti el minut de silenci a la porta dels ajuntaments amb cada morta.

Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a dir les coses pel seu nom. S’ha de perdre la por a paraules com assassinat, suïcidi, mort, acudit fàcil, merda seca, metàstasi, leucèmia, calvície, grassor, gra de pus, hemorroides, caca, asfíxia, menyspreu, avortament, eutanàsia, poligàmia, ventre de lloguer, adulteri, vòmit, moc sec, colonoscòpia i amor.

Parlar de la nostra passivitat, de l’acció de les gents petites que està canviant el món a poc a poc, de la nostra deixadesa, de l’esperança que ens queda, de l’amor, del desamor, del meu despotisme que ningú no coneix i uns quants pateixen, de la violència, de la meva violència, de la teva violència…

… ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…

Premi de la Crítica 2017 a Noves Tendències 

Crítica: Rebota, rebota y en tu cara explota

11/02/2018

Ostiando al machismo

per Toni Polo

Agnès Mateus torna a fotre òsties amb tota la intenció i amb tota la raó. Si a Hostiando a M. el tema era la violencia de l’Estat policial, aquí parlem d’un abús infinitament ampli que va des d’una senzilla mirada fins a una tètrica estadística que registra les dones assassinades pel masclisme. Tot ho tenim absolutament assumit: tant l’acudit groer com l’agressió amb arma blanca (sí, des del momento que la dona morta esdevé un número un una freda llista que no para de créixer, ho tenim assumit).

Aquesta és una de les queixes que plantegen l’Agnés Mateus i el Quim Tarrida en una obra duríssima, amb inevitables (i suggeridors) tocs d’humor, plena de contrastos (musicals, textuals, mentals) i de situacions comunes que ens fan treure els colors. Mateus desfila per una passarel·la, metáfora de l’aparador del concepte de dona que preval, i explica amb cruesa un munt de veritats.

Ella, pràcticament sola a l’escenari, esmicola tota una societat que ha aprés tantes coses que, ves per on, caldria desaprendre. I ens fa veure que les princeses de Disney (o de la Zarzuela, no?) potser amaguen una realitat totalment contrària a la que es percep en una lectura fácil. I pateixen. La Balncaneus, la Sireneta, Heidi, la Verge Maria, Julieta… tenen més números de ser violades que no pas de caure als braços d’un príncip blau.

Projeccions gairebé mudes, sòrdides, incriminatòries, sota música de violins, són el trànsit entre una escena i una altra, on mana la música electrónica, el text rabiós i incontestable de l¡’Agnès i, com no, el reggaeton (s’han parat a escoltar les lletres? Gasolina pura per al masclisme!)