Conde de Torrefiel presenta un minimalisme extrem. Un dispositiu escènic amb un ampli repartiment de performers que, però, es convertiexen en uns maniquins sense rostre. Que interactuen entre ells, amb un ritme pausat, sense el gust per la vulgaritat, la lletjor o la banalitat (com sí que abordarien fins a l'extrem a peces com La chica de la agencia nos dijo... o Escenas para una conversación después de un visionado de una película de Michael Haneke). Des de la vulgaritat més reivindicativa (sempre amb un discurs afilat que els emparenta amb els treballs d'Angélíca Liddell o Rodrigo García) han viatjat a unes postals intrigants, amb uns personatges plàstics (opacs com els de Hooper, convertits en els ninots de Chirico).Aparentment, només són uns volums que es desplacen. Però amb el text trenquen tot límit teatral imaginant, per exemple que en el futur no hi haurà actors al teatre. Només seran espais de foscor i espais de convivència anònima (menystenint l'àtom teatral de Peter Brook, que diu que teatre és un home que passa per l'escenari i algú que s´ho mira). L'únic cos que apareix amb rostre és el d'una actriu que apareix dalt d'una llitera, nua i morta. Ja no és una persona; es tractat com un objecte.
De l'esclat de Guerrilla han transmutat a Historias naturales (que es va provar al Sâlmon) i a aquest depurat La plaza. El seu discurs s'ha estilitzat de manera paral·lela a què La Veronal ha anat renunciant al text projectat com a guia per a l'espectador (obra dels dramaturgs de Conde...). De fet, en aquesta peça s'ha renunciat a la veu en off. És l'espectador el que posa veu i intenció al text, el que troba connexions (o no) entre la narració escrita en segona persona del singular i l'acció escènica; el que decideix (o no) deixar de seguir l'obra i permetre's distreure amb altres pensaments més allunyats. El Conde reflexiona que l'únic que te l'home és el temps. i convida a deixar-se anar durant una hora i mitja en un espai contemplatiu, per permetre reflexionar. trobar-se amb un mateix a través d'uns quadres en els que serà difícil trobar empatia o identificació. Però respira un magnetisme que, si no es pretén entendre tot, reconcilia amb el temps, l'espai i la humanitat.
Pablo Gisbert en la postfunció reivindicava la necessitat de l'artista de fer art i desentendre's de la política. (Sí que l'ha de fer com a individu de la societat, però no per la seva etiqueta d'artista). en aquest sentit, La plaza reivindica una poesia plàstica. Però no hi ha també política? El fet de retratar la buidor i les pors de la societat és un element que demostra interès per analitzar la situació, comenta Tania Beyeler. És l'embrió per millorar el món. La tria de les escenes tampoc són gratuïtes. PErquè, encara que es pugui imaginar que La Plaza és una oportunitat per analitzar el passejar distret d'una plaça una dia per la tarda qualsevol, en realitat hi apareixen, amb una voluntat política evident, famílies de musulmans, noies de borratxera i una aparent agressió sexual, turistes culturals (amb guia inclosa). I s'arrenca amb un altar de flors immens. que tothom vincula amb el record de les víctimes d'atemptats terroristes. I el text no fa més que remetre a la por, a la dificultat de la integritat cultural, a l'individualisme. Seure en un banc i mirar és política. Contemplar i reaccionar (o no) és actitud política. Seure en la foscor i deixar-se emmirallar és una actitud poètica però també altament militant. (Jugant amb la conjugació de l'espectacle) Última pista: Si hi entres i no t'obsessiones a entendre-ho tot en un espai multifocal (d'accions paral·leles contínuament), sortiràs descansat i renovat.
