La setmana passada, en el marc del cicle Katharsis, el Teatre Lliure va acollir dues funcions de La Plaza, una peça emblemàtica d'El Conde de Torrefiel que s'havia estrenat el 2018 al SAT! dins el Festival Grec.
Vaig assistir a La Plaza quan es va estrenar, i ara, en tornar-la a veure, m'ha semblat que conforma un díptic –no sé fins a quin punt premeditat– amb Una imagen interior (2022), l'espectacle que Tanya Beyeler i Pablo Gisbert van presentar al Festival Grec el juliol passat. I són més que evidents les similituds amb Kultur (2019), una peça que Ivan Alcázar Serrat va qualificar de spin-off de La Plaza. Les tres propostes ofereixen un recorregut per la subjectivitat contemporània i mostren de manera clarivident i asèptica –molt distanciada– certes inèrcies conductuals i, sobretot, mentals de l'individu en la nostra societat. La dissociació entre el text i allò que passa en escena és un comú denominador de totes les peces i reflecteix o trasllada de manera pertorbadora la fragmentació de la psique i l'alienació quotidiana.
A La Plaza, ara revisitada, el discurs és projectat de principi a fi per adreçar-se a un tu que instaura un diàleg interior –l'emissor parla amb si mateix– alhora que interpel·la tots i cadascun dels assistents. La primera escena, purament instal·lativa, consisteix a fer que el públic s'enfronti –en silenci i durant una llarguíssima estona– a un escenari convertit en un altar commemoratiu, tot cobert de flors i espelmes. Es tracta d'un dispositiu radicalment metateatral, perquè, tal com assegura el discurs projectat sobre el panell-oracle –“Estás frente a un escenario casi a oscuras. / Estás viendo LA PLAZA”–, aquesta instal·lació constitueix una peça que ha durat 365 dies i s'ha exhibit simultàniament a 365 ciutats del món per acabar avui aquí. La Plaza comença amb un final i ens situa en el lloc d'un espectador que l'ha anat visitant regularment perquè –com que no hi passava absolutament res– li oferia un refugi d'introspecció: “Durante las horas que has pasado en el teatro, / tu atención se ha redirigido automáticamente hacia ti”. Quan es clogui aquest paisatge objectual, la plaça serà ocupada per diferents figures.
A través del text sobreimpressionat en el mur del dispositiu escenogràfic, assistim al pensament d'un individu que emprèn el camí del teatre a casa. El seu discurs, que retransmet un flux mental en interacció amb l'entorn urbà i per lliure associació d'idees, es troba a mig camí entre la descripció impressionista i un divagar exuberant, que inclou flirtejos amb una distopia probable. Amb els auriculars posats –l'espai sonor d'Adolfo García ens fa partícips d'una música privada–, converteix els vianants en figurants d'un videoclip en directe. Veu el món com una imatge que no vol modificar, i desconfia de la consistència dels altres: “Yo soy más real que vosotros”. Això darrer és estrictament cert des del lloc on es diu, que és la (hiper)consciència d'un mateix, el jo com a talaia. La indiferència amb què aquest individu especula sobre el pròxim genocidi, o ignora l'abús contra una dona que jau inconscient, delata la nostra manera de mirar i d'anar pel món. “Te encanta abstraerte” és, potser, una de les frases clau del muntatge.
Com és habitual en els muntatges d'El Conde de Torrefiel, el text evoluciona del tot dissociat de les successives composicions escèniques. En aquesta ocasió, els performers apareixen enfundats en zentai –una mitja espessa que cobreix tot el cos i desdibuixa els trets del rostre– perquè es faci ben palesa i inquietant l'opacitat dels uns per als altres, l’emmascarament de la subjectivitat en les interaccions socials. Els vestits i els gestos remeten a allò que denominem cultura i que ens fa creure, arrogantment, que podem escanejar els altres com si fóssim lectors de codis de barres en un supermercat. L'escenari conté primer unes dones –descodificades per nosaltres com a musulmanes– que es lliuren a cerimonioses mostres de cortesia; i després, tres noies “occidentals” que surten de festa. També travessa el receptacle escènic un grup de turistes i, finalment, un equip de rodatge prepara una ficció entorn d'un cadàver. La darrera escena funciona com a contrapunt tanàtic de l'eros del subjecte –allò de la petita mort que deia Bataille–; d'altra banda, el cinema –porno, com a Kultur– permet, més que qualsevol altre art, entendre el consum d'imatges com una mena de necrofília: “Eres capaz de emocionarte con una imagen / que ocurrió hace años / y hacerla tuya para vivirla en presente”.
Amb un tempo deliberadament exasperant que es revela fructífer –i esdevé hipnòtic–, La Plaza constitueix un viatge a l'interior d'una psique on reverbera, esmorteït, el soroll del món. Un discurs projectat ens tuteja; la visió que comunica –desmentida alhora que completada per les composicions figuratives– ens desvela i ens traeix.
