# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari

informació obra



Dramatúrgia:
Juana Dolores
Direcció:
Juana Dolores
Intèrprets:
Juana Dolores
Sinopsi:

# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * és un solo performatiu que a partir de la descontextualització de la ideologia, la simbologia i la terminologia marxistes-leninistes, exhibeix el dolor de l’individu enfront la comunitat com un desig de ser sexualitzat socialment i culturalment, com una confessió, com una declaració d’amor.

«No creo en justificaciones. Justificarse es de cobardes y de traidores. Me esfuerzo para seguir sospechando el bosque – allí, a lo lejos / desde los andamios. Sin embargo, un viento dorado y mis pies titubean / y mi lengua titubea / y mi orgullo titubea: mi estúpido desequilibrio precipitándome contra la ideología que me sostiene.»

Juana Dolores (1992, El Prat de Llobregat), filla d’immigrants andalusos a Catalunya. És fundadora i coordinadora de l’artefacte cibernètic @HYBRIS.VIRAL en el què, juntament amb l’artista Sandy Moldavia, desenvolupa pràctiques curatorials en l’era del post-internet. # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * (2019-2020) és la seva primera peça teatral i actualment està treballant en la segona, * HIT ME IF I’M PRETTY * o Vladimir Maiakovski es va suïcidar per amor (2020-2021). També reflexiona sobre els límits del vídeo i la poesia, com es pot apreciar a la seva última peça audiovisual LIMPIEZA (2020). Enguany, ha rebut el 56è premi de poesia catalana Amadeu Oller pel seu poemari Bijuteria.


Crítica: # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari

13/10/2020

Desmesurada brutalitat

per Jordi Bordes

Juana Dolores ha debutat a l'escena, com ho va fer en el camp de la poesia. Imposant el seu discurs; trencant motlles i obligant a reqüestionar-ho tot. és evident que en la seva primera actuació no deixa ningú indiferent. Perquè sacseja des del què diu i, sobretot, des de la forma. Semolina Tomic, al 2016 a Anarchy, també va voler trastocar l'aparent ordre social. Convidant a què tothom fes soroll mentre ella cridava i lamentava l'estovament del comportament anàrquic de la Barcelona de la transició. Ara, Juana Dolores sembla apostatar del comunisme, de la religió. Només el contradictori Pier Paolo Pasolini com a Nord de la seva brúixola. La provocació és l'element que major dimensions pren a escena. d'entrada, perquè decideix actuar sense roba interior exposant genitals, aconseguint unes imatges poderoses alhora que exposant-se fins a una degradació voluntària que no se sap què busca, més que el de l'escàndol.

Com passa amb moltes primeres obres (també ho deien de Txèkhov, no és pas una circumstància millenial) l'artista apunta a moltes dianes. Escup contínuament. Sembla que, de dins, només respiri ràbia, desassossec, insatisfacció. La forma acaba dominant al contingut i, encara que s'hagi inspirat en el món inquietant i degradant de Jan Fabre (Belgian rules), Rodrigo García (4), Angélica Liddell (Génesis 6, 6-7, Una costilla sobre la mesa. Madre) o Agnès Mateus (Rebota, rebota y en tu cara explota) li falta concretar el centre del seu discurs. Ara hi ha una relació interessant entre quadre visual i text dit a públic (com les CINC cançons seguides que s'atreveix a cantar palplantada, nua, des de la seva angulosa veritat, des d'una lletjor radical), però amb una dicció i un to sempre idèntic, que ressona reiteratiu. Li donaria ritme, contrast i major desequlibri emocional al públic si intercal·lés algun instant amb el que poder connectar empàticament amb l'escena, amb els espectadors, que no perden passada i, en tot cas, comproven, incrèduls, la foscor del retrat de Massa diva... Potsr l'ànsia d'ensenyar aquesta buidor s'oblida de mostrar el perímetre d'aquell pou.

Juan Dolores reivindica les seves arrels andaluses, la dels seus pares. Amb un repertori inequívoc i amb la façana d'un edifici que s'intueix carregat de veïnat amb tendals verds que podria veure's en qualsevol barri arraconat de la metròpoli barcelonina. Ho fa amb un espectacle que titula en ctalà i que interpreta, íntegrament en castellà. Segurament una provocació més. Però en aquesta reclamació no hi apareix el conflicte. No hi ha cap moment que ningú li negui les seves arrels o li obligui a adoptar la cultura catalana , per exemple. Es produeix una discussió falsa. La Bijuteria pretén mular unes decoracions costoses de material preciós. Aquesta Massa diva... es perd en la forma i obvia el discurs. I, així, tot sembla més una rebequeria que no pas una denúncia que fibli al moll de l'os de la societat conformista, capitalista, acomodada.