Una costilla sobre la mesa. Madre

informació obra



Autor:
Angélica Lidell
Intèrprets:
Niño de Elche
Sinopsi:

Poètic, físic i visceral. Així és el teatre d’Angélica Liddell, una de les creadores més irreverents i inclassificables del panorama actual i de més projecció internacional. Ara torna a Temporada Alta per presentar el seu nou muntatge: un rèquiem a la seva mare, morta l’any 2018. Una oració teatral, una explosió de culpa i expiació on Liddell expressa el seu amor i, alhora, tot el seu dolor convertint allò sublim en patiment. I tot, acompanyat d’una banda sonora creada i interpretada en directe per un altre provocador: el cantaor Niño de Elche. No deixarà ningú indiferent.


Crítica: Una costilla sobre la mesa. Madre

24/11/2019

Aïllar-se de dolor entre la multitud

per Jordi Bordes

Angélica Liddell torna a l'escena i l'acapara. Ho ha de fer perquè pretén consstruir un homenatge a la seva mare. Fer l'espectacle que a ellls li hagués agradat veure. Carregar-llo del fokllorisme i de la religiosiitat més intensa. Lidell treballa escenes estatiques peer ensenyar un devessall de plor en forma de paraules trencades, de ràbia, d'odi i d'amor. Contradiccions en moments en què no hi ha preguntes absurdes com li van respondre a Alba Pujol els de la funerària davant de la mort del seu pare a Aquest país no descobert...)

Liddell compta amb un Niño de Elche en continu creixement més enllà del seu cante esguerrat i fora dels cànons flamencs des de fa temps. El dolor per la mort de la mare és similar al sentir-se posseït pel dimoni a la instal·lació de CaboSanRoque sobre Jacint Verdaguer.

Lidell aclapara amb la paraula. Com Rodrigo García (4). Com aquest recent En lo alto para siempre de Gonzalo Cunill i Juan Navarro, a partir dels contes de Foster Wallace. O en el Kultur de Conde de Torrefiel. En el fons, la desorientació de l'individu el tragina cap a uns camins molt nihilistes, de sobreviure a la soledat, amb la mínima dignitat i establint contínuament límits (o trencant-los) per provar de sentir-se coherent amb un mateix. Liddell, dèiem, desplega un repartiment insultantment gran (24 intèrprets) per una peça minimalista en què un ou (com si fos un ritual arcaic per a garantiir un bon auguri) es manté volant al centre de l'escenari. Tant magnètic com ho és el moment en què lliguen el travesser dels empalats als braços i l'espatlla de Liddell. Altra vegada un instant de força majúscula, hipnòtica, que evoca als seus grans climax en obres com La casa de la fuerza. El dolor és a l'ànima, no al cos, aquest cop. No hi ha autolesió ni imatges feridires com la de Génesis, 6, 6-7 (si exceptuem el quadre final, absolutament apocalíptic i barrroc).