Una costilla sobre la mesa. Madre

informació obra



Autor:
Angélica Lidell
Intèrprets:
Niño de Elche
Sinopsi:

Poètic, físic i visceral. Així és el teatre d’Angélica Liddell, una de les creadores més irreverents i inclassificables del panorama actual i de més projecció internacional. Ara torna a Temporada Alta per presentar el seu nou muntatge: un rèquiem a la seva mare, morta l’any 2018. Una oració teatral, una explosió de culpa i expiació on Liddell expressa el seu amor i, alhora, tot el seu dolor convertint allò sublim en patiment. I tot, acompanyat d’una banda sonora creada i interpretada en directe per un altre provocador: el cantaor Niño de Elche. No deixarà ningú indiferent.


Crítica: Una costilla sobre la mesa. Madre

05/12/2019

La gran oda fúnebre de dos iconoclastes

per Iolanda G. Madariaga

És prou conegut del públic teatral més heterodox que l’obra d’Angélica Liddell és fortament autoreferencial, la tendència autobiogràfica de la singular creadora ha fet d’ella la més clara representant de la dramatúrgia del jo, si més no, dins les dramatúrgies femenines. Liddell s’entesta a mostrar-nos, impúdica, el seu pitjor rostre. La performer ha fugit sempre dels aspectes amables, llisos i autocomplaents de l’espectacle teatral; li agrada furgar en les ferides infectades de la humanitat -no se n’està mai de parlar-ne en els termes més abjectes, obscens i repulsius- i és aquí on troba la pròpia veu. Això no impedeix que desenvolupi la seva faceta creixentment  mística, les seves produccions (literàries i/o escèniques) s’acosten així a una estètica d’essència barroca fundades en el clarobscur tenebrista,  en la concepció de la fugacitat del temps -del catolicisme de la Contrareforma- i de la presència constant de la mort. L’obra de William Faulkner Mentre em moria (1930) esdevé un referent explícit de l’espectacle. El recurs a la tragèdia clàssica torna a aparèixer: si a Genesis 6, 6-7 (2017) ens apropava al mite de Medea, aquí hi ha un acostament velat al mite d’Electra; no tan per l’enamorament cap al pare, com en la voluntat d’assassinar la mare. Liddell renegava de la seva condició de dona-engendradora de vida a Gènesis 6, 6-7, en aquest espectacle reitera el seu postulat acostant-se a l’Electra de Marguerite Yourcenar (Électre ou la chute des masques, 1954).

Fidel a sí mateixa, Liddell aborda ara la relació mare-filla des de la seva òptica sempre tendent al brutalisme escènic sense contemplacions: confessa haver volgut matar la mare. No sorprèn la confessió sinó la valentia de portar-ho a escena en tota la seva cruesa. Si bé és cert que, en el decurs de la malaltia d’Alzhéimer que va acabar amb la vida de la seva progenitora el 2018, Liddell topa amb la pietat cap a l’ésser desvalgut i alienat al final dels seus dies. Aquest tram final, acaba rescabalant la figura materna i afirmant la sort de no haver-la assassinat. La voluntat d’acostar-se a la mare la porta a encarar-se al llegat cultural vinculat a les tradicions populars d’Extremadura, d’on eren originaris els seus progenitors. Per l’escenari desfilen tota mena d’aspectes folklòrics reinterpretats per a un espectacle d’una estranya i violenta bellesa. Angélica Liddell posa el propi cos i el brinda al “martiri”-com havia fet en altres ocasions- aquí fent al·lusió explícita a Los empalaos de Valverde de la Vera. Ho fa enmig d’un desplegament escènic espectacular, amb un nombrós elenc i la complicitat de Gumersindo Puche present en totes les produccions de Atra Bilis Teatro des de que, el 1993, fundaren la companyia. S’acompanyen per a l’ocasió de la poderosa veu i la contundent presència escènica de l’inclassificable Niño de Elche. A l’inici de l’espectacle sona gravada La hija de Juan Simón, una mena de cant premonitori. Després serà ja el Niño de Elche qui basteixi l’espai sonor de l’oda fúnebre: inventant tràgics fandangos, donant a l’Ave Maria la forma d’una saeta (generalment associades als misteris de dolor) o amb els estripats i allargassats crits/laments que profereix durant una bona estona, per acabar transformar-se en la veu acusadora omnipresent. L’entesa d’ambdós artistes, igualment iconoclastes, dona el gir necessari a una construcció que fa un camí d’anada i tornada sobre les formes de teatre popular, les barreja amb el drama culte i construeix un grandiós espectacle de dramatúrgia actual. Per si no ni hagués prou, Liddell compta també amb el concurs del ballarí Ichiro Sugae -amb qui ja havia treballat a Qué haré yo con esta espada (2016). Sugae, d’origen japonès, troba en la dansa Butoh l’expressió adient per acompanyar aquest poema elegíac dedicat a la mare (i a la seva terra). Com una ombra procedent del regne dels morts, Sugae transita l’escenari desvetllant-nos l’ocult sota els brodats que romanen estàtics durant bona part de l’espectacle. A força d’invocacions, la mare torna del regne dels morts convertida en una nena. Angélica Liddell ha convocat a l’escenari els propis fantasmes una vegada més de forma honesta i sincera aconseguint el que considerem potser el seu espectacle més colpidor.