Ho sabem des de sempre: amb Angélica Liddell no hi caben les mitges tintes. Amb ella, s’imposa sempre la visceralitat del cos que mostra les ferides, i de l’anima que exhibeix carències emocionals les petjades de les quals han deixat ja marques de per vida. Amb Angélica Liddell no hi cap la possibilitat de l’espectacle “In memoriam” que visualitzi la presència dels absents des del record evocador i/ o la imatge reconfortant. Amb ella , només hi cap l’expressió barroca dels sentiments que es balancegen entre els límits. La imatgeria del pas de Setmana Santa en el qual l’artista ha volgut reflectir justament aquell moment de l’extrem dolor físic i emocional, per tal que qui el contempli pugui captar tota la seva dimensió, i potser fins i tot, reconèixer-se una mica en ell.
A Angélica Liddell la mare se li va morir l’any passat, devastada per l’Alzheimer, convertida en un cos inert del tot inconscient de jeure sovint damunt dels seus propis excrements. L’Angélica, ja des del seu primer monòleg – tan estremidor com exhibicionista; pur barroc també- , no ens estalvia en cap moment aquest recordatori de la putrefacció de la carn , de la descomposició de la vida, de l’olor a merda que cap perfum podrà esborrar . I aquí, el barroquisme genuïnament espanyol que ens recorda les arreles extremenyes de la Liddell vindria a connectar amb l’escatològica visió amb olor a merda de l’italià i renaixentista rostre de Jesús pintat per Antonello da Messina que presidia l’impressionant “Sobre el concepte de rostre en el fill de Déu” de Castellucci . I la fotografia de la mare jove que deixa a l’escenari com si estès construint un d’aquells altars amb forma de tribut al difunt que moltes cultures ( només cal pensar en les cases japoneses més tradicionals) converteixen en part del decorat de la llar, no fa altra cosa que recalcar encara més el dramatisme del contrast: aquell rostre maternal, es va acabar convertint en aquest cos sense voluntat . L’Angélica, no s’estalvia tampoc la possibilitat d’ocultar sota la capa del dolor els sentiments radicalment contrastats que li va provocar la posseïdora d’aquest cos ara mort. Lidell agraeix ara no haver matat la mare quan sentia odi per ella. Gràcies a la seva contenció de llavors, gràcies a la no materialització real d’aquell crim simbòlic, i gràcies a la mort ( tant ens condiciona, que al final hem d’estar-li sempre eternament agraïts per tot el que ens ensenya abans de dissoldre’ns en l’eternitat) , Angélica ha pogut realitzar “un recorregut profund i dolorós en què l’odi es transforma en amor i la pietat es desborda”.
Un recorregut que la Liddell creu és “l’obra que a la meva mare li hauria agradat veure”. I al llarg del qual escenifica també l’expiació de les pròpies culpes com ho fan els penitents que martiritzen els seus cossos, sovint mentre acompanyen en silenci aquelles imatges dels passos que tenen sempre com a fil comú el martiri del fill de Déu i el dolor ( en realitat, segons el catolicisme, els Set Dolors) de la seva mare, Maria. Angélica recorre per expiar els pecats al ritual dels “empalaos” de Valverde de la Vera. I amb els braços i el tronc del cos immobilitzat per les cordes fortament lligades, es converteix també en una imatge de la impotència davant la mort i el seu rastre de destrucció. Per la seva banda, carregat amb un cap de porc, el Niño de Elche complementa la imatgeria de la Liddell amb una sarcàstica paràbola divina que es va transformant en un progressiu crit abrupte i repetitiu mentre la veu s’esgargamella cada cop més i més: també en aquest fragment, podríem trobar-nos amb aquells nens de Castellucci llançant contra el rostre de Crist un brutal retret. El brutalment irònic retret que apareix també a la impactant última imatge de l’espectacle, aquella en la qual una pistola a punt de ser disparada apunta cap el cap d’una embarassada dona nua: així era el món, abans que s’imposés la bondat de Déu. I el cos embarassat , remet també a l’anterior muntatge de la Liddell, aquell bíblic “Génesis 6, 6-7” que girava tota l’estona al voltant de la (no)maternitat de la creadora artística que no ha creat nova vida. En aquest tribut a la mare morta, l’Angélica haurà d’escoltar com els implacables avantpassats li exigeixen expiar la culpa oferint els fills que ella no té. Potser per això mateix, Liddell no pot imaginar cap altra forma de veritable retrobament amb la mare que aquella que passa per a que aquesta es presenti amb forma de nena. Liddell afirma que es tracta d’una imatge extreta dels seus propis somnis. I en qualsevol cas, és tracta d’una potent imatge ben definitòria. Només jugant amb aquesta mare que ha fet una regressió cap a la infància , pot existir una veritable comunió entre mare i filla. Aquest és l’acte d’amor que esborra l’ombra de l’antic odi.
