Anarchy

Dansa | Nous formats

informació obra



Coreografia:
Sofia Asencio, Nico Roig, Núria Legarda
Dramatúrgia:
Tomàs Aragay
Intèrprets:
Semolina Tomic, Mònica Almirall
Escenografia:
cube.bz
Il·luminació:
cube.bz
So:
Marc Navarro
Autoria:
Atresbandes
Producció:
INAEM, Ajudes Girona Kreas 2016, Ajuntament de Bàscara
Estrena:
Festival TNT 2016, Festival TNT 2016
Sinopsi:

Anarchy és un experiment entre el caos i l’ordre, una performance on el públic forma part i intervé en l’acció. El públic té la paraula, té el soroll i té el silenci.  La intèrpret, Semolina Tomic, executarà una coreografia dissenyada per Sofia Asencio amb una durada exacta d’una hora. Una coreografia precisa i fixa que explora la musicalitat del moviment a través del cos/instrument.

Des que naixem estem lligats a les circumstàncies i depenem dels altres per aconseguir coses tan vitals com l’aliment o l’escalfor. Les companyies teatrals també depenen del públic i dels teatres i dels governs per fer funcionar les seves obres. Això, que és una interdependència social, no converteix ni al públic ni als teatres ni als governs en els seus amos, però.

L’art és un mitjà homogeni on poder experimentar o reproduir certs estats i suposicions. En definitiva, un espai on poder cagar-la. Anarchy s’acosta a l’esperit del live-art, on l’experimentació és el fet essencial, no com un acte estètic sinó com un fet constitutiu de l’obra.

Crítica: Anarchy

02/10/2016

Adrenalina, contundència i participació de molts wats de potència

per Jordi Bordes

Semolina Tomic és una màquina d’expressió, una performer que caldria parar-li més atenció, més enllà de ser l’ànima de l’Antic Teatre, a Barcelona. Amb la Sociedad Dr. Alonso ha aconseguit enfocar tota l’energia cap a una posada en escena sense concessions i en què el públic té moltes possibilitats a intervenir. Quim Lecina va convidar a Em dic Erik Satie, com tothom (Versus, 2006) que la gent no apagués el mobil. Entenia que era el més coherent per assistir a un espectacle sobre música de fons que, molt abans de l’aparició de la música instrumental als ascensors, botigues i bars, Satie ja va composar música incidental per a no ser escoltada. Doncs Tomic també convida a què el públic tregui punta a les cordes de les guitarres elèctriques per expressar el seu vessant més punk o més hard core.

Anarchy estableix una relació directa entre l’anarquia de finals de la II República Espanyola amb la música dels no-future dels 80 i 90. L’espectacle evidencia que res es propi; tot forma part d’una estructura que encasella i redueix. Només trencant tots els codis s’accedeix a espais de llibertat. Com la de Dimoni i la seva banda Asco, que la Tomic no va veure mai en viu però que admira des de la posició insubornable del seu examic, ja mort. És evident que el teatre té molts codis i que per molt que es convidi a trencar-los, hi ha hagut molts elements que esdevenen contradictoris. Com els canons de llum que centren l’acció. Com l’omnipotència del text. Com la força de la intervenció amb convulsions i bots inclosos. 

La performer fa una catarsi en públic i respira alleugerida després que, en alguns passatges, sembli posseïda per l’energia més irreflexiva. L’ideal de llibertat és una amenaça per a totes les estructures socials i institucionals. Des de les polítiques a les religioses, per posar un parell d'exemples. La llibertat d’expressió mateix, cada cop té més acotada la seva extensió. Cada cop és mes ambigu el camp on es fereix l’altre. En el fons, l'anarquia no pretén tant transgredir per sistema, com evadir-se de les formes encotillades per construir una convivència més transversal, de respecte i confiança. Un estadi que no van trobar els anarquistes de la república amb els feixistes ni tampoc amb els comunistes del comité. Ni tampoc els músics del punk perseguits, probablement, per les seves pròpies obsessions. Reparteixen taps per a les orelles; no són necessaris. El públic, molt domesticat en realitat, prefereix seguir la intenció de la peça que trencar amb el silenci, espontaniament.

Cal aclarir que la Sociedad Dr. Alonso explora un camp molt experimental que s'allunya dels seus treballs construiïts a partir de la conversa i de la seva perversió (voluntària o no) de peces com Club Fernando Pessoa o Y los huesos hablaron, amb resultats desiguals L'energia i la biografia de Semolina Tomic els ha permès explorar nous mars. Visca!

Trivial