Semolina Tomic és una màquina
d’expressió, una performer que caldria parar-li més atenció, més
enllà de ser l’ànima de l’Antic Teatre, a Barcelona. Amb la
Sociedad Dr. Alonso ha aconseguit enfocar tota l’energia cap a una
posada en escena sense concessions i en què el públic té moltes
possibilitats a intervenir. Quim Lecina va convidar a Em dic Erik Satie, com tothom (Versus, 2006) que la
gent no apagués el mobil. Entenia que era el més coherent per assistir
a un espectacle sobre música de fons que, molt abans de l’aparició de la
música instrumental als ascensors, botigues i bars, Satie ja va composar
música incidental per a no ser escoltada. Doncs Tomic també convida a què el públic
tregui punta a les cordes de les guitarres elèctriques per expressar el
seu vessant més punk o més hard core.
Anarchy estableix una relació directa
entre l’anarquia de finals de la II República Espanyola amb la
música dels no-future dels 80 i 90. L’espectacle evidencia que res
es propi; tot forma part d’una estructura que encasella i redueix.
Només trencant tots els codis s’accedeix a espais de llibertat. Com
la de Dimoni i la seva banda Asco, que la Tomic no va veure mai en
viu però que admira des de la posició insubornable del seu examic, ja mort. És evident que el teatre té molts codis i que per molt que
es convidi a trencar-los, hi ha hagut molts elements que esdevenen
contradictoris. Com els canons de llum que centren l’acció. Com l’omnipotència del text. Com la força de la intervenció amb
convulsions i bots inclosos.
La performer fa una catarsi en públic i
respira alleugerida després que, en alguns passatges, sembli posseïda
per l’energia més irreflexiva. L’ideal de llibertat és una
amenaça per a totes les estructures socials i institucionals. Des de
les polítiques a les religioses, per posar un parell d'exemples. La llibertat d’expressió mateix,
cada cop té més acotada la seva extensió. Cada cop és mes ambigu el camp on es fereix l’altre. En el fons, l'anarquia no pretén tant
transgredir per sistema, com evadir-se de les formes encotillades per
construir una convivència més transversal, de respecte i confiança.
Un estadi que no van trobar els anarquistes de la república amb els
feixistes ni tampoc amb els comunistes del comité. Ni tampoc els
músics del punk perseguits, probablement, per les seves pròpies
obsessions. Reparteixen taps per a les orelles; no són necessaris.
El públic, molt domesticat en realitat, prefereix seguir la intenció de la peça
que trencar amb el silenci, espontaniament.
Cal aclarir que la Sociedad Dr. Alonso explora un camp molt experimental que s'allunya dels seus treballs construiïts a partir de la conversa i de la seva perversió (voluntària o no) de peces com Club Fernando Pessoa o Y los huesos hablaron, amb resultats desiguals L'energia i la biografia de Semolina Tomic els ha permès explorar nous mars. Visca!
