El profeta

Teatre

informació obra


Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Júlia Truyol
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
Albert Pascual
So:
Josep Sànchez-Rico
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

1915. Una noia ha tingut una aparició de Crist a la capella del seu poble. 1968 Christiaan Barnard decideix fer el primer transplantament de cor a Ciutat del Cap. 2015. Una noia s'ha curat miraculosament després d'abandonar el tractament mèdic per la seva malaltia. Una historia sobre els visionaris i la fe. Què creiem? I què és el que ens porta a creure-ho? Sobre aquestes preguntes reflexiona El Profeta.

El Profeta és una obra que reflexiona, o més aviat dissecciona, la nostra manera d'enfrontar-nos a les creences. Per fer-ho, El Profeta visita tres èpoques diferents: una dominada per la fe, una altra per l'explosió de l'avenç tecnològic i una altra per la crisi del raonament científic. A cadascuna d'elles hi trobem tres personatges que encarnen tres postures diferents: el profeta, el creient i l'escèptic. L'objectiu no és altre que posar en contrast els mecanismes que ens fan creure o no en alguna cosa.

L'obra parteix d'un procés de creació col·lectiva a partir de la crisi del pensament científic i l'auge de les noves espiritualitats que en què vivim immersos actualment. Segons Israel Solà, director de l'espectacle, "ens sentim fascinats pels horitzons que aquestes espiritualitats que ens dibuixen, però creure sense més ens sembla pueril i per això, busquem a qualsevol preu demostracions científiques per aquestes idees, i automàticament les creiem. Però en el fons cadascú tria el que vol creure. És a partir d'aquesta idea que es desenvolupa l'espectacle".

Crítica: El profeta

02/06/2016

Ambiciosa aventura piramidal que necessita més cocció

per Jordi Bordes

La Calòrica ha volgut indagar un altre camp (en part per necessitat) de construir un muntatge sense el suport habitual del dramaturg Joan Yago. S'han tirat a la creació col·lectiva per abordar un tema de gran profunditat, similar a aquella Nau dels bojos del Grec del 2013. Ara, pretenen demostrar com cada societat (sigui la d'unes beates creients del 1916; d'uns avançats en la ciència que volen fer el primer transplantament de cor entre dues persones al 1967; o el que demostra els beneficis de la vida slow, d'avui en dia) necessita creure en algun element espiritual per fer més passable la vida a la Terra. Els que demanen un salt de pantalla a la societat són titllats de boigs pels seus coetanis i, avui, tot és creïble si es pot demostrar a través de la ciència (la religió més consensuada per totes les comunitats, en bona part). Amb només tres actors, La Calòrica (amb la direcció d'Israel Solà, molt efectiva i senzilla) van creuant les tres històries en què es van intercal·lant nou personatges. Les transicions, màgiques, aconsegueixen que coexisteixin personatges de diferents èpoques, fugisserament.

En la sessió de prèvia al Tantarantana, es va trobar a faltar una raó per la que es plantegen tres situacions (més enllà de demostrar una habilitat coneguda de desdoblament de la companyia) si, en general, totes estaven construïdes amb un desenvolupament i raonament dels personatges similars (crèdul, incrèdul i profeta). Possiblement, quan la producció estigui més assentada en l'escena, els personatges tindran major consistència (és per treure's el barret del treball interpretatiu, ja, de totes maneres) i es captaran formes que delimitin millor les èpoques (més enllà del recurs de vestuari). El llenguatge, que queda només apuntat en una escena del quadre de 1916, caldria fer-lo molt més explícit, com van demostrar ser-ne capaços a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (Versus. 2010)

La Calòrica no ha explotat la comicitat, pràcticament, aquest cop. Només es manté un punt d'humor negre. Han arraconat també personatges surrealistes com l'abella de Bluf, per exemple. La seva recerca és notòria i honesta. Es reivindiquen, ja com una companyia amb molta trajectòria, que deixa de ser emergent. Certament, té galons de grup estable i representatiu de la seva fornada. Aquesta correcta producció se suma a un repertori notable, interessant, punyent i arriscat que dóna veu a una generació que demana a crits superar la precarietat per construir  amb millors fonaments. S'han desempallegat de la denúncia generacional de Sobre el fenomen de les feines de merda i aborden camps d'una desesperació més fosca. Cal aplaudir la seva valentia. Novament.

L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial