El profeta

Teatre

informació obra


Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Júlia Truyol
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
Albert Pascual
So:
Josep Sànchez-Rico
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

1915. Una noia ha tingut una aparició de Crist a la capella del seu poble. 1968 Christiaan Barnard decideix fer el primer transplantament de cor a Ciutat del Cap. 2015. Una noia s'ha curat miraculosament després d'abandonar el tractament mèdic per la seva malaltia. Una historia sobre els visionaris i la fe. Què creiem? I què és el que ens porta a creure-ho? Sobre aquestes preguntes reflexiona El Profeta.

El Profeta és una obra que reflexiona, o més aviat dissecciona, la nostra manera d'enfrontar-nos a les creences. Per fer-ho, El Profeta visita tres èpoques diferents: una dominada per la fe, una altra per l'explosió de l'avenç tecnològic i una altra per la crisi del raonament científic. A cadascuna d'elles hi trobem tres personatges que encarnen tres postures diferents: el profeta, el creient i l'escèptic. L'objectiu no és altre que posar en contrast els mecanismes que ens fan creure o no en alguna cosa.

L'obra parteix d'un procés de creació col·lectiva a partir de la crisi del pensament científic i l'auge de les noves espiritualitats que en què vivim immersos actualment. Segons Israel Solà, director de l'espectacle, "ens sentim fascinats pels horitzons que aquestes espiritualitats que ens dibuixen, però creure sense més ens sembla pueril i per això, busquem a qualsevol preu demostracions científiques per aquestes idees, i automàticament les creiem. Però en el fons cadascú tria el que vol creure. És a partir d'aquesta idea que es desenvolupa l'espectacle".

Crítica: El profeta

20/06/2016

La Calòrica s'apropa al tema de la fe mitjançant un espectacle notablement ambiciós , tot i que una mica irregular

per Ramon Oliver

Ja ho va dir el profeta ( i ara no parlo del profeta inconcret que li dóna títol a aquest espectacle): la fe, mou muntanyes. O si més no, mou esperances insospitades allà on tot semblava desesperança.  De la mateixa manera que mou la voluntat de qui , per assolir un avanç científic o un triomf personal ( sovint, les dues coses es presenten conjuntament) , està disposat a saltar-se tots els límits, i a córrer el risc de ser anatematitzat per la mateixa comunitat a la qual pertany. D’això, parla el nou espectacle de La Calòrica. D’això , i  de la forma com el concepte de fe resulta extrapolable als més diferents contextos, de la mateixa manera que ho resulta  també el rebuig que provoquen sovint els més diversos actes de fe, quan aquests venen a qüestionar “l’establishment”. Per això mateix, aquest no és pas un espectacle sobre el concepte de la fe vinculat a la religió, si no més aviat sobre com qualsevol convicció, per molt laica que sigui, acaba mostrant components que tenen a veure amb la fe; de fet, l’espectacle fins i tot hagués pogut tenir la gosadia d’obrir un quart capítol dedicat a la fe en les ideologies polítiques.

 Al llarg de les tres històries que es van intercalant durant el muntatge,  ens hi trobem tres visions en gran mesura antagòniques sobre el que representa un acte de fe. Des de el punt de vista cronològic, la primera es situa en aquells primers anys del segle XX en els quals la Verge Maria o Déu Nostre Senyor, tenien el costum de presentar-se en forma de visió  davant la gent més senzilla; pastorets i pastoretes que primer despertaven el més absolut recel entre els estaments oficials de l’església catòlica. Però que en alguns casos, amb el temps fins i tot van recórrer el camí de la santedat que fa pujar als altars, i van donar origen a temples convertits en llocs de peregrinació no exempts d’un alt component comercial. En el següent fragment temporal, viatgem cap a aquella Sud-àfrica dels anys 60 en què el després molt cèlebre Dr. Barnard va practicar la primera operació de transplantament de cor de la història . Barnard- que en el pla de la ficció teatral, se’ns presenta en companya de la seva més fidel infermera; aquella amb què voldrien comptar tots els metges, però potser no tots els pacients- ve a representar l’ambició de l’avanç científic que no es marca límits a l’hora de tirar cap en davant. I que per això mateix, desafia les lleis de les autoritats religioses que veuen en aquesta mena d’intervencions una mena d’amenaça als seus divins privilegis, mentre que alhora, desafia també l’status quo d’aquella part de la mateixa classe mèdica poc oberta als experiments massa agosarats. Però també la ciència, pot esdevenir religió. I pot ser qüestionada per aquella paraciència amb banda sonora “New Age” que presumeix de poder curar sense l’ajut dels fàrmacs, i d’obrar miracles sense trucar a la porta de cap déu; la trobareu al tercer episodi de l’obra, potser el millor resolt de tots, i el que realitza un dibuix més precís dels seus persoantges.

Tot això, ho explora La Calòrica dins d’un espectacle que probablement  sigui el més ambiciós dels seus. Un espectacle que, d’altra banda, presenta cert riscos estilístics que poden deixar un xic desconcertats als més fidels seguidors de la trajectòria del grup. De fet ,al llarg de la representació a la qual vaig assistir , es van produir algunes rialles que clarament entraven a deshores; la companya ha prescindit aquest cop gairebé per complert de l’humor que acostumem a trobar a les seves propostes, i això pot portar per moments ha trobar una intencionalitat còmica allà on no existeix. La mateixa saludable ambició de l’espectacle, fa que algunes situacions i personatges semblin apuntar més possibilitats de les que després es desenvolupen a l’escenari . Però alhora, l’espectacle marca clarament que el grup es troba explorant una línia de treball en la qual s’imposa anar experimentant per nous camins, i anar tocant tecles dramatúrgiques encara no tocades fins ara  per la formació. I en aquest cas, no es tracta d’una qüestió de fe: amb tots els desnivells que pugui presentar el seu actual espectacle, La Calòrica segueix demostrant aquí ser una companya amb un gran futur  recolzat en un passat breu encara, però farcit d’encerts. 


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial