El profeta

Teatre

informació obra


Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Júlia Truyol
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
Albert Pascual
So:
Josep Sànchez-Rico
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

1915. Una noia ha tingut una aparició de Crist a la capella del seu poble. 1968 Christiaan Barnard decideix fer el primer transplantament de cor a Ciutat del Cap. 2015. Una noia s'ha curat miraculosament després d'abandonar el tractament mèdic per la seva malaltia. Una historia sobre els visionaris i la fe. Què creiem? I què és el que ens porta a creure-ho? Sobre aquestes preguntes reflexiona El Profeta.

El Profeta és una obra que reflexiona, o més aviat dissecciona, la nostra manera d'enfrontar-nos a les creences. Per fer-ho, El Profeta visita tres èpoques diferents: una dominada per la fe, una altra per l'explosió de l'avenç tecnològic i una altra per la crisi del raonament científic. A cadascuna d'elles hi trobem tres personatges que encarnen tres postures diferents: el profeta, el creient i l'escèptic. L'objectiu no és altre que posar en contrast els mecanismes que ens fan creure o no en alguna cosa.

L'obra parteix d'un procés de creació col·lectiva a partir de la crisi del pensament científic i l'auge de les noves espiritualitats que en què vivim immersos actualment. Segons Israel Solà, director de l'espectacle, "ens sentim fascinats pels horitzons que aquestes espiritualitats que ens dibuixen, però creure sense més ens sembla pueril i per això, busquem a qualsevol preu demostracions científiques per aquestes idees, i automàticament les creiem. Però en el fons cadascú tria el que vol creure. És a partir d'aquesta idea que es desenvolupa l'espectacle".

Crítica: El profeta

08/07/2016

Crua lluita entre moral, superstició i ciència

per Toni Polo

Una de les companyies teatrals més interessant i amb un segell d’identitat ben definit és La Calòrica. Tenen clar el que volen dir. I ho diuen. A El profeta han deixat de banda dues coses: l’humor com a eina de crítica i la dramatúrgia de Joan Yago. L’escriptura, amb el director, Israel Solà, al capdavant, és fruit d’un procés col·lectiu que (és evident) ha funcionat. És la setena obra del grup i els vímets estan prou segurs. L’estil, el segell calòric, tot i l’absència de l’autor de referència i el canvi radical canviant l’humor pel drama, no es pot negar.

Ens expliquen tres històries: una parella feliç fins que irromp la germana d’ell, curada ‘miraculosament’ d’un càncer terminal; una dona posseïda e principis del segle passat que busca ajuda en el mossèn; un metge que s’enfronta al primer transplantament humà de la història. De seguida estem atrapats en els tres fronts, en la lluita entre la moral, la superstició, la ciència. En una escenografia gairebé nua (una taula, tres cadires, un llençol, tres portes) les transicions entre un episodi i l’altre donen agilitat al muntatge. De vegades se solapen les narracions, de vegades n’hi ha prou amb un cop de foscor o amb música. De fet, la senzillesa, de vegades, és el mitjà més efectiu (i més difícil d’obtenir).

L’obra (amb dosis d’una ironia molt fina) és crua i dura. Esgarrifadora: els crits de la germana malalta ens fan tremolar els budells. I no escatima a trencar convencionalismes, regalant-nos una sublim operació a cor obert (com qui diu) cantada per la malalta; o un monòleg coreografiat mil·limètricament; o aquells crits i aquells silencis que gelen la sang.

L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial